ADVENT I SEGONA VINGUDA DEL SENYOR”

   Us comparteixo una reflexió de Juan Martín Velasco, col.laborador del Centre Pastoral Litúrgica, que porta aquest  títol: “Advent i segona vinguda del Senyor”

   “La  celebració de l’Advent ens invita a preparar-nos per a la vinguda del Senyor. Però aquesta no s’exhaureix en el seu naixement ni en la debilitat de nostra condició. Els textos litúrgics del començament de l’Advent criden la nostra atenció sobre la seva segona vinguda, en glòria, per jutjar vius i morts i instaurar el Regne que no tindrà fi. Molts d’aquests textos es refereixen a la mort de l’home, tan certa com incerta és la seva hora; i a la fi de la seva història terrena i la del món, escenari en què ha discorregut. La complexitat dels textos i el seu llenguatge apocalíptic causen confusió i temor en no pocs lectors, dificulten la captació del seu llenguatge fonamental i impedeixen d’acollir-lo en el seu vertader sentit. Però aquests textos contenen un missatge saludable, consolador i   capaç de retornar l’esperança a la vida cristiana; forma part de l’Evangeli, la bona nova que la nostra vida no s’exhaureix en la seva etapa terrena, que el desig d’un més enllà del que es mundà i temporal que ens habita no és un desig va; és la confirmació que la història humana no és sols humana, és història de salvació en la qual s’ha compromès Déu mateix. En definitiva, es tracta de la vinguda en glòria del Senyor per consumar el regne iniciat amb la creació, les promeses divines, la seva vinguda en carn mortal, la seva mort i la seva resurrecció, i el designi de Déu de incorporar-hi tots els qui l’acullen, perquè Déu sigui “tot en tots”, en un Regne que no tindrà fi”. L’evangeli de Joan ho expressa en relació amb cadascú quan posa en boca de Jesús: Me’n vaig al Pare a preparar-vos lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. Per això el missatge sobre la fe comporta una radical transformació de la visió de la vida i la història  humanes: en aquest món, la vida de cada persona en ell no és tot, i instal·lar-s'hi com  si ho fos la convertiria en “l’ombra d’un somni”; la història de la humanitat a la terra no ho és tot; per això no és “una història narrada per un boig”. La nostra vida i la nostra història són pelegrinatge cap a un final que els atorga sentit i valor decisius...”.  Aprofitem, aquest temps d’Advent  per meditar-ho,    pregar-ho i actuar en conseqüència!

                                                                                                                                    Mn. Joan  Làzaro i Padrós

DEU MEMBRES DE LA COMUNITAT REBEN EL SAGRAMENT DE LA CONFIRMACIÓ

   Aquest  dissabte dia 22 de novembre, en la vigília de la   Solemnitat de Crist, Rei de Tot el Món, amb la que acabem    l’any litúrgic, deu membres de la nostra comunitat reben de mans del Bisbe de Terrassa, Mons. Josep Àngel Saiz         Meneses, el sagrament de la confirmació. És una bona     notícia que hem d’agrair i encomanar en la nostra pregària personal i comunitària. La Confirmació, juntament amb el Baptisme i l’Eucaristia (primera comunió), són els sagraments de la   iniciació cristiana, les tres etapes en què es va forjant la       formació i creixement del cristià o cristiana en la seva fe. La confirmació, per tant, és el sagrament que “confirma” aquella gràcia que ja es va rebre amb el baptisme, però que ara és donada en plenitud per la força de l’Esperit Sant. Alhora és   davant dels altres una expressió personal i pública del desig de seguir Jesucrist dins de la comunitat de l’Església.

No és un diploma ni una llicenciatura per al qui ha seguit els cursos de catequesi, sinó un sagrament que deixa petjada, que marca per a tota la vida. Per això cal prendre la decisió de fer aquest pas lliurement, amb el desig de continuar el camí de Jesús, donant el millor d’un mateix especialment allà on s’ha fet bona part d’aquest camí.

     Així doncs, tenim el goig d’anunciar-vos que les persones que reben aquest sagrament són: Ámbar Noelia Ortega Contreras, Joan Rodriguez Novoa, Daniel      Rubio Arrufat, Mar Rubio Arrufat, Maria Saldaña    Garcia, David Suárez Fuentes, Carles Trujillo Agut,  Kerly Dayana Vega Loaiza, Assumpció  Arrufat Lombarte i Mariana Fuentes González.  Que el Senyor us  beneeixi amb els dons del  seu Esperit Sant!

                                                         

                                                                                                                                                                    Mn. Joan  Làzaro i Padrós

ELS DRETS DELS POBLES I LES NACIONS

    Rellegint el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, que tal i com subratlla el Papa Francesc en el nº 184 de l’exhortació apostòlica “La joia de l’Evangeli”, “l’us i estudi del qual recomano vivament”, he retrobat un apartat que explícitament parla dels drets dels pobles i les nacions, i que pel seu interès i per a que cadascú en faci, si ho desitja, l’oportuna meditació en una jornada tant especial com la d’avui, us transcric literalment:

   “nº 157: El camp dels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les nacions (Joan Pau II, enc.Sollicitudo rei socialis,33): en efecte, "tot el que és cert per a l’home, també ho és per als pobles"; (Joan Pau  II, carta en el 5oè aniversari de l’inici de la II Guerra Mundial,8). El Magisteri recorda que el    dret internacional "es fonamenta en el principi de l’igual respecte dels Estats, del dret a l’autodeterminació de cada poble i de la lliure cooperació amb vista al superior bé comú de la humanitat";(Joan Pau  II, carta en el 5oè aniversari de l’inici de la II Guerra Mundial,8). La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència (Joan Pau II Discurs al cos diplomàtic 9/1/1988). Els drets de les nacions no són sinó "un dret fonamental a l’existència"; conreats a aquest nivell específic de la vida comunitària "pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva "sobirania" espiritual""; (Joan Pau II, Discurs a  l’ Assemblea General de les Nacions Unides per la celebració del 50è aniversari de la seva fundació).
La nació té un dret fonamental a l’existència; a la pròpia llengua i    cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva sobirania espiritual; a modelar la pròpia vida segons les tradicions pròpies, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans    fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories”; a construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació apropiada (Joan Pau II, Discurs a l’ Assemblea General de les Nacions Unides per la celebració del 50è aniversari de la seva fundació).   L’ordre internacional requereix un equilibri entre particularitat i universalitat, a la realització del qual són cridades totes les nacions, el    deure primer de les quals és el viure en actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions”.
 

                                                                                        Mn . Joan Làzaro i Padrós

ELS NOSTRES DIFUNTS

   La setmana passada us compartia una reflexió d’en Lluís Prat en relació a la diada de Tots Sants, aquesta setmana voldria compartir-vos una altra reflexió  sobre la Commemoració dels Fidels difunts titulada: “Els nostres difunts”:

    “La litúrgia que celebrem a la terra és sempre participació de la litúrgia celestial, és experiència de la comunió dels sants, dels sants “oficials” i de tants d’altres, amb alguns dels quals segur que haurem estat en contacte mentre vivien. En cantar el Sant, les nostres veus s’uneixen a les d’aquells que ja són a les estances eternes. En el seu discurs de comiat Jesús va dir als seus deixebles que se n’anava al Pare i que allà els prepararia estada. <prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic>> (Jo 14,3). El que Jesús va dir d’ell mateix i de la seva mort, potser ho podríem aplicar també a la mort dels nostres éssers estimats. Se’n van per preparar-nos una estança a cada del Pare. S’emporten el que nosaltres hem conviscut amb ells: els sentiments, les experiències, les converses, les penes i les alegries compartides són portades, a través de la seva mort, a les estances eternes. Una part de nosaltres ja és a la casa del Pare gràcies a ells. Quan nosaltres hi arribarem, no entrarem pas a una estança totalment estranya, sinó en una que ens serà familiar perquè ens l’hauran preparada, també, els nostres difunts”. Que així sigui!                                                                                                                                                                                                                    Mn . Joan Làzaro i Padrós