NOU PLA PASTORAL DIOCESÀ 2010-2013: “ENVIATS A ANUNCIAR LA BONA NOVA”

Dissabte passat, a Sant Cugat, vigília de Crist Rei, a les portes d’un nou any litúrgic, es va presentar el nou pla pastoral diocesà, titulat “Enviats a anunciar la Bona Nova”. Molt més concret que l’anterior, el pla aprovat s’estructura en tres blocs, que presenten les tres grans accions de l’Església: 1er) “enviats a anunciar la bona nova enmig del món”, a través de la formació dels cristians, la pastoral familiar i el treball prioritari amb infants, joves i adults; 2on) la comunió eclesial a través de l’Eucaristia, els altres sagraments i la pregària, la vida parroquial i la coordinació arxiprestal i el testimoni de vida; 3er)l’acolliment dels més necessitats a través de Càritas diocesana, de la incorporació dels immigrants i de l’atenció dels malalts i en els hospitals. En cada apartat es detallen les accions que cal dur a terme i les persones i organismes encarregats de coordinar la seva realització i d’avaluar-ne el resultat.

Tal i com ens va exposar Mons. Jesús Català, bisbe de Màlaga i president de la Comissió de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola, un pla no és la panacea de tot, però és necessari per avançar, amb unes actituds bàsiques: 1ª) identificació amb Jesucrist i el seu evangeli, com a fonament; 2ª)docilitat a l’Esperit Sant, que és l’anima de tota l’acció evangelitzadora, deixant-nos fecundar per Ell; 3ª)conversió, reconeixent el nostre pecat i la necessitat d’obrir-nos més a la Paraula de Déu; 4ª)comunió eclesial, doncs ningú no pot evangelitzar sol; 5ª) coordinació i corresponsabilitat, entre tots els membres de l’Església; 6ª) valentia profètica; 7ª)pregària de l’Església; i 8ª) esperança cristiana.

Que aquest temps d’Advent , d’esperança en la vinguda de Crist, sigui propici per a que tots, personalment i comunitàriament, obrim el nostre cor al Senyor, i plens del seu Esperit Sant, anunciem la Bona Nova enmig del món, tot entomant les accions que se’ns proposen. 

Mn. Joan Làzaro i Padrós

COM REGNA CRIST LA NOSTRA VIDA?

Aquesta és una pregunta que hauríem de fer-nos a cada moment, sobretot a l’hora de prendre decisions i executar-les. Crist és veritablement el punt de referència fonamental de la meva vida sobre el qual recolzo tot el meu ser i el meu fer?

Aquest diumenge, acabem l’any litúrgic amb la solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món. com a colofó de l’obra de la salvació guanyada per Ell, que, com Església, hem celebrat enguany, escoltant diumenge rere diumenge, l’evangeli de Sant Lluc. Diumenge vinent encetarem el temps d’Advent, d’espera i preparació del Nadal de Jesús, i començarem un nou any litúrgic de la mà de l’evangelista Sant Mateu.

És un bon moment per a fer balanç, per adonar-nos fins a quin punt hem deixat regnar Crist la nostra vida. I si diem que el regne de Déu és un regne d’amor, que té la màxima expressió en el seu Fill, que dalt la creu ho dóna tot per nosaltres, vencent la mort i carregant damunt seu el mal del món, per a salvar-nos; és també un temps propici per a revisar com hem estimat personalment i comunitàriament, de pensament, paraula i acció, en aquest any que litúrgicament acabem. Segurament ens adonarem que moltes vegades hem fet curt, i per tant no hem contribuït prou a fer present Crist, enmig del món. Bé, doncs, reconeixe-m'ho amb humilitat, demanem perdó per les vegades que li hem fallat i posem-nos les piles, reprenent el nou any, fent nostre el segon pla pastoral diocesà, que aquest dissabte s’ha presentat amb el lema “Enviats a anunciar la bona nova”, del qual ja en parlarem abastament més endavant. Deixem que Crist regni la nostra vida, i amb el nostre humil testimoni fem créixer el seu regnat d’amor i de pau arreu.

Diumenge vinent hi haurà les eleccions al Parlament de Catalunya. No ens en desentenguem i aportem el nostre gra de sorra per a fer un món millor. Escollim els nostres representants a consciència, bo i confrontant els seus programes amb el missatge, els valors que Crist, el nostre rei,encarna. Qui serà més capaç de dur-los a terme?

Mn. Joan Làzaro i Padrós

DIADA DE GERMANOR: “L’ESGLÉSIA: COMUNITAT DE FE, DE CARITAT I D’ESPERANÇA”

Aquest diumenge escau la Jornada de Germanor, a través de la qual se’ns convida a participar activament en l’ajut i finançament de l’Església, que som tots. Enguany es vol subratllar que l’Església és una comunitat de fe, de caritat i d’esperança, i d’aquí en surt el lema.

És una comunitat de fe, en tant que s’expressa especialment en el culte, en la celebració de l’Eucaristia i dels altres sagraments. També ho fa en els centres d’estudi , en la catequesi i en les classes de religió, així com en les publicacions de l’Església.

És una comunitat de caritat, a través dels múltiples serveis que fa a la societat, entre ells, el que fan institucions com Càritas, des de les parròquies; Mans Unides i d’altres.

I és una comunitat d’esperança, que en paraules de Benet XVI, en la seva encíclica sobre l’esperança Spe Salvi, l’aprèn i l’exercita en: “ la pregària, com a escola ; l’actuar i el sofrir, com a llocs d’aprenentatge; i el judici com a lloc d’aprenentatge i exercici de l’esperança”.

És evident que per a assolir la seva missió, l’Església necessita recursos humans i econòmics. Si bé es rep un import de l’Estat, a través de la casella que marquem a la Declaració de Renda, és insuficient per a continuar atenent tants i tants serveis que reverteixen en bé de la societat, especialment dels més necessitats. Per això, cada any, la diada de Germanor, ens ajuda a conscienciar-nos a que hi aportem allò que estigui a la nostra mà.

Mn. Joan Làzaro i Padrós

SIGUEU BENVINGUT!

Sigueu benvingut, Papa Benet! Ha arribat el gran dia de la dedicació del Temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra més emblemàtica del genial Gaudí, “l’arquitecte de Déu”. Us ho agraïm i estem segurs que més enllà del rebombori mediàtic i de les crítiques poc fonamentades que ha generat la vostra visita, tots en rebrem bons fruits. La Sagrada Família ha esdevingut altar, casa i testimoni, no només per a la ciutat de Barcelona, sinó per a milers de persones d’arreu del món que diàriament la visiten. Gaudí, segurament no es podia imaginar del tot la significació i la ressonància creient que acabaria tenint la seva obra. Ens heu dit que “quan la fe especialment celebrada en la litúrgia, es troba amb l’art, es crea una sintonia profunda, perquè ambdós poden i volen parlar de Déu, tot fent visible l’Invisible”. Efectivament, tal i com se’ns diu en el material preparatori de la vostra vinguda a Barcelona, “la fe cristiana planteja una transformació en el concepte del temple de pedra, antic lloc sagrat del sacrifici. El nou temple és Jesucrist, que és l’amor de Déu vessat sobre els éssers humans. Ell, amb la seva vida, és el temple nou i vivent. Nosaltres estem "edificats sobre el fonament dels apòstols i els profetes, i el mateix Crist n’és la pedra angular" (Ef 2,20). Per això, el temple cristià és per a la celebració litúrgica, per a la qual es converteix en un espai de pau i reconciliació on, a través de l’Eucaristia, Déu abraça en Crist el món per mitjà de l’Església reunida”. Donem-ne gràcies a Déu, i fem nostra la pregària per preparar la vostra visita apostòlica, demanant-li al Senyor, que amb Vós “assaborim la novetat constant de l’Evangeli, estimem la santa Mare Església, casal de comunió., de misericòrdia i de perdó; reconeguem la veu de Crist, més enllà de qualsevol altra veu, que només Ell té paraules de vida eterna. Ell, que viu i regna pels segles dels segles. Amén”.

Mn. Joan Làzaro i Padrós

CRIDATS A ACOLLIR COM JESÚS !

L’acolliment és un aspecte de la pastoral en el qual, tot i la seva importància, no acabem d’ensortir-nos-en. El Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes (CEP), ha treballat abastament aquest tema i ha editat una “Guia de bones pràctiques”, que anirem comentant. Avui ens aturarem en la “visió evangèlica de l’acolliment”: Partint de la cita de Lluc 15,2: “Murmuraven i deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”, el document subratlla que acollir és:

*Rebre, algú que es presenta, i especialment admetre’l en la nostra companyia. És l’hospitalitat que Jesús practicava i ens deixà com a manament: qui us acull m’acull!. Jesús acull tothom perquè el Déu de Jesús és Pare de tots, especialment d’aquells “que no tenen pare”.

*Atendre una demanda, una opinió, una doctrina un consell. Pels cristians, es tracta d’acollir Jesús, la seva Paraula, en el cor, com ho feren les primeres comunitats. Està estretament lligat amb el servei tan destacat en l’evangeli: el rentament de peus (Jn 13). Acollint, esdevenim veritablement cristians, perquè ens porta a estimar l’altre tal com és, i fem com féu Jesús.

Tota la comunitat cristiana en totes les seves actuacions ha d’ésser acollidora. El model a seguir el trobem a Emaús: caminar d’esquena a Jerusalem (lloc de poder), anant a cercar a la gent allà on és, ajudant a formular bé les preguntes, cercant les respostes en la Paraula de l’Evangeli, donant claus per a entendre i participar en la celebració, i avançar vers la recerca d’una fe adulta i per això saber desaparèixer quan calgui.

Mn. Joan Làzaro i Padrós