dissabte, 24 de novembre del 2012

SÓN DRETS, NO PAS REGALS . CAP PERSONA SENSE LLAR


   Aquest diumenge dia 25 de novembre, en el marc de la   Campanya CAP PERSONA SENSE LLAR 2010-2015, Càritas, juntament amb la col·laboració de la Federació d’Entitats de suport a les Persones Sense Llar i la Xarxa d’Atenció a les     Persones Sense Llar, commemoren la 20a edició de les seves campanyes. En el fullet informatiu editat per aquesta ocasió, afirmen que “són vint anys sensibilitzant i denunciant la realitat quotidiana de les persones en situació de sense llar i la dificultat en el seu accés als drets fonamentals. Han estat molts els murs que ha calgut escalar o enderrocar per tornar a conquerir la dignitat d’aquestes persones, que als ulls de la major part de la societat “semblen invisibles”, però no ho són”. En el moment actual, de forta crisi econòmica, de retallades, en que es restringeixen les lleis que garanteixen els serveis socials, s’endureixen les condicions d’accés a rendes bàsiques/mínimes; es limita la durada de les prestacions; i es condiciona la tramitació dels papers en funció de la residència legal i empadronament; ja ens podem imaginar que el panorama s’agreuja tremendament.                                           
   A aquesta dramàtica realitat, li hem d’afegir la d’aquelles persones, que s’han quedat sense llar en ser desnonades a instància dels bancs creditors de la hipoteca amb que van comprar l’habitatge, els quals no es conformen en saldar el deute amb el retorn de la finca (la dació en pagament), condemnant als seus antics clients a la misèria, perquè  ningú més els oferirà crèdit mentre figurin a la llista de morosos.  Per aquestes persones i les seves famílies es nega el rescat que sí s’ofereix a mans plenes als bancs i caixes, coautors  de la crisi que ens afecta. Mentre moltes persones no tenen llar o es queden sense ella, milers i milers de pisos propietat d’aquestes entitats financeres resten buits i desocupats.  Són situacions injustes, que clamen al cel. Com a cristians i ciutadans, hem de demanar  a qui correspongui, que prengui les mesures que calguin per a eradicar-les.

                                                                                                Mn. Joan Làzaro i Padrós

diumenge, 18 de novembre del 2012

CONFIRMAR LA FE REBUDA


   Aquest dissabte, dia 17 de novembre, quatre joves de la nostra parròquia: l’Andrea, el Jonathan, el Jonathan i   l’Àlex; i un matrimoni format per la Lourdes i el Cristian, reben el sagrament de la Confirmació de mans del          Sr. Bisbe de Terrassa, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses. Pel Baptisme, la porta d’entrada a la fe segons ens recorda el Papa Benet XVI en  la carta apostòlica “Porta Fidei” amb la que convoca l’Any de la Fe; ja eren fills de Déu i cristians, però amb la Confirmació renoven la decisió de viure com a seguidors de Jesús. Això comporta  incorporar-se de manera  plena a l’Església amb el desig de ser-ne un membre més actiu i responsable.      
    Havent rebut el Baptisme i la Confirmació i també      l’Eucaristia, completen la seva “iniciació”  cristiana. Però justament perquè parlem d’“iniciació”, el camí de creixement en la fe com a cristià continua i es renova dia a dia. Per això, no podem viure la Confirmació com una mena de llicenciatura o d’acabament, sinó com una fita important en el camí, que ha  de seguir endavant al costat de    Jesús i de la seva Església, enmig del món. Aquesta és la invitació que fem als qui es confirmen: que no deixin el grup, que  perseverin en la fe, i que alhora es plantegin, després d’haver rebut molt de la comunitat, què poden aportar-li ells: esdevenir animadors, catequistes i/o       monitors d’altres  joves i infants que venen darrera...
    Certament, quan parlem de la nova evangelització, ens adonem que els joves, si se’ls acompanya i es vetlla per la seva formació humana i cristiana, són els millors evangelitzadors dels altres joves.  Encomanem-los al Senyor, i tant de bo que, amb el seu ajut,  ho anem assolint!            
                                                                                                                        Mn. Joan Làzaro i Padrós
  

dilluns, 12 de novembre del 2012

PER QUÈ EVANGELITZAR?


   Aquesta és la pregunta que es fa Enzo Bianzi, prior de Bose en el seu  escrit “Per què (i com) evangelitzar davant      l’indeferentisme i el pluralisme religios” , en la Trobada europea sobre l’evangelització a París, el 27 d’octubre de 2004. Per la seva claredat, permeteu-me que us en comparteixi        algunes idees centrals: *Certament, l’Evangelització té com a finalitat la salvació dels homes, però aquesta salvació, de la que solament Déu és el protagonista i que solament Déu pot concedir, ha de ser replantejada... *Déu s’ha fet  home perquè l’home esdevingui veritablement home, home com Déu l’ha volgut i l’ha creat, home que té com a imatge el Fill, home que ha estat salvat del mal i de la mort i que participa de la mateixa vida divina (2Pe 1,4). *Jesús ha vingut a salvar, és cert, ha vingut enmig nostre perquè nosaltres esdevinguéssim Déu, però també podríem dir que ha vingut per mostrar-nos la vida humana autèntica, viscuda com una obra d’art, com una obra mestra, digne del Creador. Per consegüent, no hi ha cap missió pastoral que no es preocupi de formar homes i dones perquè assumeixin com a pròpia la vida humana de Jesús, una vida bella, bona, i feliç: avui, la forma d’evangelització més quotidiana i alhora més eloqüent consisteix en la realització d’aquesta vida humana conforme a la de Jesús... *Aquí i enlloc més apareix el fonament de l’evangelització: en aquesta narració de l’amor que ha estat Jesús, mort per a tots els homes i ressuscitat per la força de l’amor viscut fins a l’extrem. Evangelitzar ...és narrar Jesucrist com  aquell que ha “evangelitzat” Déu –és a dir, l’ha  convertit en una “bona notícia”- i ha evangelitzat l’home, vivint ell mateix  en la      història i en la condició humana i revelant d’aquesta manera a cadascú la seva autèntica naturalesa de “salvats”... *D’aquesta veritat-experiència, els cristians n’han de ser testimonis i anunciadors enmig dels homes... 
   Tinguem-ho ben present en aquest Any de la Fe  en que es parlarà molt de la “Nova Evangelització”.
                                                                                             Mn. Joan Làzaro i Padrós

dissabte, 3 de novembre del 2012

EL CATECISME: UN FRUIT DEL CONCILI


   
   Vint anys més tard de l’obertura del Concili Vaticà II, això és, el dia 11         d’octubre de 1992, el Papa Joan Pau II  presentava la constitució apostòlica “Fidei Depositum”, per a la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica escrit en aplicació de l’esmentat Concili.  És el fruit de sis anys           d’intens treball i d’una amplíssima col·laboració. L’any 1986 Joan Pau II va constituir una Comissió de dotze cardenals i bisbes, presidida pel cardenal Joseph Ratzinger,  avui Benet XVI, més un Comitè de redacció de 7 bisbes. El projecte va ser objecte d’una amplia consulta que va conrear una acollida considerablement favorable per part de l’Episcopat. L’objectiu d’aquest Catecisme va ser presentar “fidel i orgànicament l’ensenyament de la    Sagrada Escriptura, de la Tradició viva en l’Església i del Magisteri autèntic, així com l’herència espiritual dels Pares, dels sants i santes de l’Església, per a permetre conèixer millor el misteri cristià i re avivar la fe del Poble de Déu”. S’estructurà en quatre parts, articulades entre si: 1ª) el misteri cristià és objecte de la fe; 2ª)és celebrat i comunicat en les accions litúrgiques; 3ª)està present per a il·luminar i sostenir als fills de Déu en el seu obrar; 4ª)és el fonament de la nostra oració, quina expressió privil.legiada és el “Pare Nostre”; 4ª) que expressa l’objecte de la nostra petició, de la nostra lloança i de la nostra intercessió.                                                                                                                                                
   Més endavant n’anirem desgranant més àmpliament el seu contingut, així com el dels documents més significatius del Concili Vaticà II. 
         
                                                                                 Mn. Joan Làzaro i Padrós