PARAULES DE MN. ALBERT

      Después de haber recibido el diaconado el día 25 del mes de   mayo, en primer lugar quiero agradecer a mi familia que han sembrado en mi el amor a Cristo y la Iglesia. Este amor se fue   desarrollando poco  a poco, hasta que sentí la llamada al sacerdocio. Esta llamada no es una llamada mágica, ni algo por el estilo, sino fue por el Amor a la Iglesia. Este Amor me ha   unido a Dios, para ser obrero en su viña. Por lo tanto, debo   mucho a mi familia, aunque no estén aquí los tengo presentes los llevo en mi corazón porque ellos empezaron todo este camino y sin su ayuda no estaría en estos momentos aquí.    Desde España les mando un abrazo extensible por haber empezado toda mi educación Cristiana. Y en segundo lugar y no menos importante, quisiera dar mi mas sincero agradecimiento al obispo por la gran acogida que me ha brindado al poder entrar en la diócesis y haberme dado la oportunidad de adentrarme en este caminar, y el que me ha destinado de forma oficial en las parroquias,  San Cristòfor, y Ullastrell.                       

   Gracias a Mn. Joan, como rector y párroco de la parroquia de San Cristofor, que he convivido con él dos años, para aprender     como se realizan las oraciones, el despacho parroquial, y gracias por la confianza que me ha dado como responsable de la confirmación, el grupo del estudio bíblico, y responsable del Esplai.

   No olvido también de dar las gracias a las personas que Estaban a mi lado, como  Mn. Xavier, el Consell Pastoral,  Caritas,  Catequistas, Grup Colònies Ca n’Anglada y todos los movimientos de nuestra Parroquia, y también a todos aquellos que han venido de otras parroquias para acompañarme en el día de mi ordenación.¡Dios os bendiga!.             

                                                                               Mn. Albert Mikhail

ELS CONVIDATS DE DÉU

   Un bon amic em va fer a mans un text de Sant Joan Crisòstom  amb el títol: “Els convidats de Déu”. En aquest temps de Pasqua en que nois i noies de les nostres parròquies reben per primera vegada el cos de Crist,  i en que l’Albert i  l’Emmanuel rebran el do del diaconat, m’ha semblat adient compartir-vos-en uns fragments:

“Els homes piadosos i que estimen el Senyor, que vinguin a tastar l’encís d’aquesta festa! Els servents fidels, que tinguin el goig de veure’s amarats de la joia del seu Amo. El qui ha portat el pes del dejuni que  vingui ara a cobrar la seva paga.

 Avui, aquell que ha treballat des de primera hora primer rebrà el jornal que li pertoca; el qui ho ha fet des de la tercera manifestarà agraïment i satisfacció; aquell que no s’ha presentat sinó a l’hora sisena es pot acostar sense por a cobrar el jornal: ningú farà que es pugui sentir ferit; si n’hi ha cap que s’hagi presentat quan ja era la novena podrà acostar-se sense cap mena de temor; i el jornaler que s’haurà presentat a l’onzena no caldrà que pateixi per haver estat tan triganer. Perquè els ulls del Senyor són els de bondat, i acull d’igual manera tant a l’últim com el primer. Dóna el repòs tant al treballador de l’hora onzena com al qui des de la primera llum d’alba s’ha posat a feinejar. Amb el de darrera hora és generós i dóna a vessar al de la primera. Dóna a l’un sense oblidar-se de l’altre. No es fixa només en el treball que s’ha fet, sinó que penetra endins de les intencions del treballador. Tots vosaltres, reconegueu com n’és de gran, la joia del vostre Amo. Tant els primers com els segons rebreu d’ell la recompensa. Rics i pobres, canteu a cor, tant els qui miràveu d’escapolir-vos com els mandrosos,       celebreu aquesta diada. Tant si heu dejunat com si no. Avui que el vostre cor s’ompli d’alegria! El convit és a punt, Veniu-hi tots. Ja han posat a taula el vedell gras. Tothom quedarà saciat. Mengeu els plats escollits del convit de la fe. Veniu i trobareu aquí el tast de les riqueses de la bondat!! ... Crist ha  ressuscitat i  tu mort has estat vençuda... A Ell la glòria i el poder per tots els segles dels segles. Amén” .                            

                                                                                                                                                                                                                                                                                           Mn. Joan Làzaro i Padrós

“SET HOMES FIATS, PLENS DE L’ESPERIT I DE SENY”

    Diumenge vinent, dia 25 de maig, a les 18:00, a la Catedral serà ordenat diaca de mans del Bisbe de Terrassa, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses, el nostre seminarista, l’Albert Mikhail, juntament amb l’Emmanuel Pujol, després d’uns anys de preparació al Seminari en que han anat discernint i madurant la seva vocació. Donem-ne gràcies i encomanem-los a Déu! Us convidem a fer-ho comunitàriament el proper divendres, dia 23 de maig, a les 20:00 h, en una vetlla de pregària convocada especialment per aquest motiu. 

La lectura dels Fets dels Apòstols d’aquest diumenge ens parla de l’origen del ministeri del diaca, en el si de la primera   comunitat que creixia  gràcies al testimoni d’amor i servei que     donaven els seus membres. Davant el fet que: “els immigrats de llengua grega es queixaven dels nadius, perquè, en la distribució diària d’ajuda als pobres, les seves viudes no eren ateses”, els dotze es reuniren amb tots els creients i els digueren: “...germans, busqueu entre  vosaltres mateixos set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny , i els encarregarem aquesta feina; nosaltres   continuarem ocupant-nos de la pregària i del ministeri de la paraula”. Així escolliren: Esteve,    Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs i    Nicolau. “Els       presentaren als apòstols, i aquests després de pregar, els imposaren les mans”.                                                                                          D’aleshores ençà, l’Església, ha mantingut quasi  ininterrompudament aquest servei ministerial dins del sagrament de l’orde, que d’aquí a poc rebran com un do l’Albert i l’Emmanuel. Aquell dia el Bisbe, els dirà: “Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet   missatger; i creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que       ensenyis”. Ho podran fer servint al Poble de Déu en el ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la  caritat, i duent a terme, entre      d’altres, les funcions d’administrar el  baptisme, assistir al matrimoni i beneir-lo, proclamar l’Evangeli, instruir i predicar al  poble,        presidir el ritus dels funerals i sepultura...  Que el Senyor els ompli de la seva gràcia per a correspondre al do rebut donant el millor d’ells mateixos en bé de tots. Moltes felicitats!!!                                                

                                                                                               Mn. Joan Làzaro i Padrós

¡SURT A DONAR-HO TOT !

     Aquest diumenge IV de Pasqua,  se celebra la Jornada   Mundial de Pregària per les Vocacions i en aquesta ocasió el  Papa ha titulat el seu missatge “Vocacions, testimoni de la veritat”.    Citant l’evangeli de Mateu:“La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï  més segadors”,  ens fa   parar esment en el fet que per obtenir una collita abundant, “primer cal llaurar, sembrar i cultivar, però en canvi Jesús ens diu que “la collita és abundant”. Qui l’ha treballat? La resposta és una sola: Déu. I el camp del qual parla Jesús és la humanitat, som nosaltres. I l’acció eficaç que és causa del “molt fruit” és la gràcia de Déu, la comunió amb Ell (Jn 15,5)... Tota vocació, tot i la pluralitat dels camins, requereix sempre un èxode de nosaltres mateixos per a centrar la pròpia existència en Crist i en el seu Evangeli. Tant en la vida conjugal, com en les formes de consagració religiosa i en la vida sacerdotal, és necessari superar les maneres de pensar i d’actuar no concordes amb la voluntat de Déu. És un èxode que ens condueix a un camí d’adoració al Senyor i de servei als germans i germanes. Per això, tots som cridats a adorar Crist en el nostre cor (1Pe 3,15) per a deixar-nos abastar per l’impuls de la gràcia que fa niu en la llavor de la Paraula, que ha de créixer en nosaltres i transformar-se en servei concret al proïsme... La vocació és un fruit que madura en el camp ben cultivat de l’amor recíproc que es fa servei mutu, en el context d’una autèntica vida eclesial... La vocació sorgeix del cor de Déu i brota en la terra bona del poble fidel, en l’experiència de l’amor fratern”. Per això el Papa ens diu que “quant més ens unim a Jesucrist amb l’oració, la Sagrada      Escriptura, l’eucaristia, els sagraments celebrats i viscuts en l’Església, amb fraternitat, tant més creixerà en nosaltres l’alegria de col·laborar amb Déu al servei del Regne de misericòrdia i de veritat, de justícia i de pau”.                                                                                     Preguem doncs, per totes les vocacions, i especialment per l’Albert i el Marcos-Enmanuel, que ben aviat respondran positivament a la vocació que els fa el Senyor al sacerdoci ordenat. Que esdevinguin fidels testimonis de Jesús, la Veritat, el Bon Pastor, que dóna la vida per les seves ovelles.

                                                                                                                                                               Mn. Joan Làzaro i Padrós

L’ALEGRIA DE L’EVANGELI (IV) Sí a les relacions noves que genera Jesucrist

   El Papa Francesc en el capítol segon de la seva exhortació pastoral “Evangelii Gaudium”, titulat “En la crisi del compromís    comunitari”, ens parla de les “temptacions dels agents pastorals” i dedica cinc números (87 a 92) a argumentar l’afirmació: Sí a les relacions noves que genera Jesucrist. Ens diu:

“*Avui, que les xarxes i els instruments de la comunicació humana han assolit desenvolupaments inaudits, sentim el desafiament de descobrir i transmetre la mística de viure junts, de barrejar-nos, de trobar-nos, d’abraçar-nos, de donar-nos suport, de participar d’aquesta marea una mica caòtica que pot convertir-se en una veritable experiència de fraternitat, en una caravana solidària, en un sant pelegrinatge...Sortir de si mateix  per unir-se als altres fa bé. Tancar-se en si mateix és tastar l’amarg verí de la immanència, i la humanitat hi sortirà perdent amb cada opció egoista que fem.

*L’ideal cristià sempre invitarà a superar la sospita, la desconfiança permanent, el temor a ser envaïts, les actituds defensives que ens imposa el món actual...Perquè, així com alguns voldrien un Crist purament espiritual, sense carn i sense creu, també es pretenen relacions interpersonals  només vehiculades per aparells sofisticats, per pantalles i sistemes que es puguin encendre i apagar a voluntat. Mentrestant l’Evangeli ens invita sempre a córrer el risc del trobament amb el rostre de l’altre, amb la seva presència física que interpel·la, amb el seu dolor i les seves reclamacions, amb la seva joia que s’encomana en un constant cos a cos...El Fill de Déu en la seva encarnació, ens convida a la revolució de la tendresa.

*Un desafiament important és mostrar que la solució mai no consistirà a escapar d’una relació personal i compromesa amb Déu que al mateix temps ens comprometi amb els altres...Es tracta d’aprendre a descobrir  Jesús en el rostre dels altres, en la seva veu, en les seves reclamacions.  També és aprendre a sofrir en una abraçada amb Jesús crucificat quan rebem agressions injustes o ingratituds, sense cansar-nos mai d’optar per la fraternitat”.  Tant de bo que sapiguem  aplicar-nos-ho!.

                                                                                              Mn. Joan Làzaro i Padrós

LA DIVINA MISERICÒRDIA

   Aquest segon diumenge de Pasqua també s’anomena de la “divina misericòrdia”.  La llum de Jesús ressuscitat il·lumina el nostre camí i ens convida reflectir-la amb les nostres vides,    seguint les seves petjades que ens porten cap al Pare i ens ajuden a fer un tast, ara i aquí, del seu Regne d’amor, de pau, de justícia, de compassió i de misericòrdia.  El Cardenal Walter Kasper, en el seu llibre “La misericòrdia. Clau de l’Evangeli i de la vida cristiana”  fa una preciosa reflexió teològica sobre aquest concepte que ens porta a les preguntes fonamentals sobre Déu. La misericòrdia divina constitueix el nucli i la suma de la revelació bíblica de Déu. El Cardenal Kasper relaciona la seva reflexió amb les consideracions espirituals, pastorals i socials, introduint alguns interrogants al respecte. Us en comparteixo un  fragment:

   “L’evangeli de la misericòrdia divina en Jesucrist és el millor que se’ns pot dir i el millor que podem escoltar i, al mateix temps, el més bell que pot existir, perquè és capaç de transformar-nos a nosaltres i transformar el nostre món a través de la glòria de Déu en la seva graciosa misericòrdia. Aquesta misericòrdia, quant a do diví, és simultàniament tasca de tots els cristians. Hem de practicar la misericòrdia. Hem de viure-la i testimoniar-la de paraula i d’obra. Així, per mitjà d’un raig de la misericòrdia, el  nostre món , sovint obscur i fred, pot tornar-se una mica més lluminós, una mica més digne de ser viscut i estimat. La misericòrdia és reflex de la glòria de Déu en aquest món i quintaessencia del missatge de Jesucrist que ens ha sigut regalat i que nosaltres, per la nostra part, hem de regalar a altres [...] Aquest   missatge de la misericòrdia divina té conseqüències per a la vida de tot cristià, per a la praxi pastoral de l’Església i per a la contribució dels cristians que han de realitzar a la configuració d’un ordre social,   digne, just i misericordiós...”.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     Mn. Joan Làzaro i Padrós

RESURRECCIÓ

           El Lino Emilio Díez, també col·laborador del Centre de Pastoral Litúrgica (CPL), fa una preciosa reflexió sobre aquest esdeveniment nuclear de la nostra fe, que a continuació us   comparteixo:

         “És la nit amb les seves ombres gegantines la que, en els girs inesperats de les nostres hores, ve a adormir l’esperança. És una foscor densa i tenaç la que, sense adonar-nos-en, ve a ennuvolar com un vel el nostre cor. És el crepuscle de Déu que, com espasa esmolada, s’abat damunt d’una fe ja panteixant, entossudida a enfilar-se als seus petits Gòlgota. I nosaltres som aquí, cansats, esgotats, ferits, aïllats en aquests deserts nocturns en què les nostres mans s’atansen cap a una albada que triga a arribar. Qui no ha conegut la nit no coneix el dia... Qui no ha conegut el dubte no coneix la fe... ¡També vós, Jesús! També vós, el Fill de Déu, sobre el tronc de la creu, heu cridat: “Elí, Elí..., Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” Confessem-ho, la fe  en el vostre amor la tenim només de forma intermitent, i, massa sovint, en el calendari de la nostra vida, no anem més enllà del Divendres Sant.

El nostre deure com a creients és el de travessar els guals de la nit. Malgrat el pes dels jorns sense dia i sense llum, confiar la vida a l’instant en què l’esperança ve a moure la pedra que segella les tombes de les nostres vides. És l’amor que cerca estimar, i que sovint torna a caure en les velles petges que no menen enlloc...És la paraula que tracta de dir i de dir-te, i es descobreix tancada en els seus mutismes...Són els gestos tendres i fraterns, que voldrien obrir el cor de l’altre, a qui passa repetidament al nostre costat, i que desapareix, malgrat tot, en una mirada distant....Són els somnis, els projectes, les belles utopies, les infinites crides de l’Esperit que, per un moment, despleguen les veles per tornar-se a plegar poc després sota el pes dels costums, o quedant enredades entre els hàbits rutinaris...

En la nit de Pasqua, el buf potent de l’Esperit que recrea totes les coses, escombra les cendres de la nostra vida i revifa les brases de la nostra esperança. La Paraula torna a dir, la Llum a resplendir, l’Amor a guarir. I ell, el Senyor, és allí, viu. BONA PASQUA. DE TOT COR”. 

                                                                                                                                  Mn. Joan Làzaro i Padrós

COMPLETEM LES OBRES DE LA CAPELLA I EL PRESBITERI

    Després d’un temps de reflexió, hem reprès les obres necessàries per acabar la Capella del Santíssim i adequar el Presbiteri.  D’una banda hem decidit  tancar tota la Capella, a fi de poder aprofitar al màxim el sistema de calefacció instal·lat. Com podreu veure, s’han posat uns perfils sobre els quals es col·locaran unes peces de policarbonat que deixaran passar la llum, però que impediran que la calor, a l’hivern; i el fred, a l’estiu, s’escapin per dalt i pels costats. A més a més això en millorarà la sonoritat. Al mateix temps, es substituiran les cortines de darrera el Presbiteri per taulers de fusta de faig del  mateix color i qualitat que a la Capella. Pel que fa a la fotografia de Sant Cristòfor, es posarà a la paret de la dreta, mirant l’altar.                                                   

  D’aquesta manera es completaran unes obres que vam començar l’any passat, amb l’objectiu de facilitar a totes les persones, especialment a les que tenen la mobilitat reduïda, de poder participar a les celebracions de l’Eucaristia diària i a les pregàries i   altres celebracions que es facin, eliminant barreres.
  Per a fer front a aquestes obres, comptem amb l’ajut al Bisbat de Terrassa i d’altres institucions, però sobretot, comptem amb la vostra aportació. Per això, una vegada més, bo i coincidint amb el primer  diumenge de mes, en que fem la col.lecta per aquest fi,  demanem que, en la mesura de les nostres possibilitats, siguem generosos!                                                   

                                                                                                                Mn. Joan Làzaro i Padrós

QUE HI HAGI TREBALL PER A TOTS!

   Aquests dies hem sabut que el número de persones aturades supera amb escreix els 6 milions a tot l’estat espanyol i les 900.000 persones a Catalunya. Són dades que  fan esgarrifar i davant les quals no podem restar indiferents.  Tant de bo que cadascú, des de la missió i la responsabilitat que tenim encomanada, siguem capaços de trobar una solució. En aquesta  línia, i bo i coincidint amb el dia 1 de maig, diversos moviments i col·lectius obrers cristians de Catalunya i Balears,  apunten     algunes    línies     d’actuació urgents, que en part us transcric i que podreu llegir íntegrament, juntament amb unes consideracions de fons,  en un full apart, que trobareu a l’entrada de           l’Església:  

  “*El repartiment del treball que permeti guanyar-se el pa dignament a tothom, amb un salari suficient. En aquest sentit,donem suport a la     proposta de l’anomenada Economia del Bé Comú: que la diferència entre el sou superior i d'inferior sigui com a màxim de 10 vegades.

  *El contingut de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre el dret a l’habitatge signat per més d’un milió de persones, tal i com el va presentar la PAH juntament amb moltes altres entitats socials.

    *L’execució de la ILP per una Renda Garantida Ciutadana  per   donar resposta a les persones del nostre país que viuen per sota del llindar de la pobresa, concretant l’article 24.3 de l’Estatut de Catalunya.

  * Un acord entre totes les institucions polítiques, sindicals, empresarials i socials per sortir de la crisis de manera justa i cooperadora. La situació crítica social ho demana, si no volem arribar a una espiral de conflictivitat i de violència que són perjudicials per a tothom.                                        

   *Buscar el que cadascú i cada grup pot aportar al bé comú, deixant els interessos particulars en segon lloc.

   *Una major participació ciutadana en els afers públics confiant en la nostra capacitat de transformació.”

    Medite-m’ho i porte-m’ho a la pregària, a fi que sapiguem discernir que hi podem fer nosaltres personalment i  comunitàriament.                

                                                                                                                                                           Mn. Joan Làzaro i Padrós

LES VOCACIONS, SIGNE D’ESPERANÇA

   Aquest diumenge, dia 21 d’abril escau la 50a. Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, i diumenge vinent, dia 28 d’abril, pregarem especialment per les Vocacions Natives.    El Papa emèrit Benet XVI,  en el seu darrer missatge en motiu de la Jornada Mundial, afirmà que “la pregària constant i profunda fa créixer la fe de la comunitat cristiana, en la certesa sempre renovada que Déu mai no abandona el seu poble i el sosté suscitant vocacions especials, al sacerdoci i a la vida consagrada, per a que siguin signes d’esperança pel món”. I afegí, adreçant-se als joves: “no tingueu por de seguir Jesús i de recórrer amb intrepidesa els exigents senders  de la caritat i del compromís generós. Així sereu feliços de servir, sereu testimonis d’aquell goig que el món no pot donar, sereu flames vives d’un amor infinit i etern, aprendreu a “donar raó de la vostra esperança”          (1Pe 3,15).                                                                                                                    Pel que fa  a la Jornada de Vocacions Natives del proper diumenge, les delegacions de Missions de Catalunya han fet  públic un comunicat amb el títol “Vocacions Natives: un crit d’esperança”, del qual us en transcric uns fragments: “Durant molt temps ens van recordar que les vocacions natives eren l’Operació Primavera de l’Església, representen un gran signe d’esperança: en molts països de nova cristiandat les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada continuen brollant amb molta força. Amb el recordatori anual se’ns planteja un gran repte: no podem deixar perdre ni una vocació per manca de mitjans espirituals i materials per aconseguir l’objectiu que ja plantejava el decret “ad gentes” del Vaticà II: <>[...] Ara amb l’arribada d’un Papa<>, no podem sinó valorar molt positivament tota la feina que s’ha fet per aconseguir que totes les comunitats tinguin els seus servidors sorgits de les pròpies comunitats [...] [...]la contemplació de les vocacions en els territoris de missió és un argument cabdal per enfortir l’esperança que Déu segueixi cridant arreu de la Terra.”  Preguem, doncs, esperançats,  per totes les vocacions  i donem-ne gràcies a Déu!                                                                                                                               

                                                                                                                                                            Mn. Joan Làzaro i Padrós

SENSIBLES DAVANT LA MALALTIA I LA POBRESA, COM JESÚS

   Jesús, mort i ressuscitat per salvar-nos (Pasqua) ens convida a seguir les seves petjades, que ens mostren el seu amor, l’amor del Pare, envers totes les persones, i d’una manera especial, envers aquelles que pateixen. Està sempre atent   davant les necessitats del seus contemporanis, que se li adrecen implorant amb fe la seva ajuda. Els mira als ulls, coneix el seu cor,  se’n compadeix  i els dóna la  pau, el perdó i la salut física i espiritual. Nosaltres, que volem ser fidels deixebles seus, tenim el repte de continuar la seva missió, i en concret ho intentem fer en l’àmbit de la Pastoral de la Salut. Tal i com se’ns diu en el programa del VIII Romiatge   diocesà de malalts al Santuari de la Salut del proper dissabte 20 d’abril: “gràcies a tants   voluntaris, associacions i professionals , la Pastoral de la Salut és una realitat senzilla i callada que fa palès el manament de Jesús: “ves. I tu fes igual” (Lc 10,37) en resposta  al mestre de la llei que li ha preguntat sobre qui és el ¨meu proïsme”. Jesús ens va deixar la paràbola del bon samarità com a escola de caritat. El llenguatge de donar-se als altres és un llenguatge universal...”  En aquesta trobada els malalts “no són només els protagonistes si no que ens ajuden a lloar Déu en la malaltia i en la salut perquè és Ell qui guareix les ferides del nostre cos i de la nostra ànima”.                                         

   Davant la pobresa Jesús tampoc resta indiferent. Nosaltres, personalment i  a través d’entitats com Càritas, Justícia i Pau..., tractem de respondre-hi com Ell ho faria. Aquests dies  tenim també l’oportunitat de reflexionar-hi  amb: *la conferència que organitza Justícia i Pau, al Centre Excursionista de Terrassa c/ Sant Llorenç 10, titulada “L’impacte de la crisi sobre la infància”,a càrrec de Carme Trilla i Marta Caramés; *l’exposició al Centre Cultural de Terrassa, titulada “Canvi de rumb, nou condicions per a un món sense pobresa”  i  les conferències previstes, per a prendre consciència que entre tots podem fer un món més just i solidari: dimecres 17 d’abril, a les 7 de la tarda, Mª. Victoria Molins, religiosa del Raval de Barcelona, i Jaume Soler, exalcalde d'Arbúcies a l’atur, ens parlaran de “la   pobresa i el treball”.  Aprofite-m´ho!   

                                                                                                 Mn. Joan Làzaro i Padrós