LA MORT DEL CRISTIÀ

   Apunt de celebrar la Solemnitat de Tots Sants i la Commemoració dels Fidels Difunts, rellegia un llibre de  Mons.   Alberto Iniesta, bisbe auxiliar emèrit de Madrid, titulat “La germana mort, camí de plenitud” (Emaús 27, CPL), del qual m’agradaria compartir-vos uns fragments en que       medita sobre la mort del cristià:

“*De moment, estem en camí. ¿Cap a on? ¿Cap a la mort? ¿Cap a la vida? Cap a totes dues, tot i que en últim terme capa la segona, passant abans per la primera. Són les dues cares d’una mateixa moneda, com una porta té necessàriament dos costats, el d’aquí  i el d’allà. Sort que el costat trist i dolorós  és passatger, i l’alegre i joiós és per sempre. En Crist no   podem suprimir ni la Creu ni la Resurrecció, però Ell viu en la Glòria, i la Passió ja ha passat. La Pasqua és pas, passatge cap a l’últim, l’etern.

*Recordem la condició de la nostra vida humana: viure és desviure’s. Cada dia hem de gastar part del capital amb el qual naixem. Podem gastar-lo bé o malgastar-lo, però cada dia, inevitablement, perdem part dels nostres béns. No podem guardar-los... Al Banc del Temps hi tenim un compte corrent amb un capital determinat desconegut per a nosaltres. Cada dia arribem a la finestreta, firmem un taló i un impertèrrit caixer ens dóna les vint-i-quatre hores i anem a gastar-les, cadascú a la seva manera. És    inútil preguntar-li al caixer com va el nostre compte: té prohibit dir el que ens queda. I un dia, arribem, signem el taló, però ens diuen que no hi ha fons, que ens queden només algunes hores...En canvi, Crist ens diu; “No tinguis pressa. Gasta el temps amb mi, i te’l canvio per l’eternitat. Si per a tu, només el viure és morir, amb mi, el morir és viure”, “Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà”(Mt 10,38-39).

*Ell pot, vol i sap ajudar-nos, consolar-nos, enfortir-nos en el difícil tràngol de la mort. Tots hem vist molts  moribunds, uns plens de pau, d’esperança i fins i tot d’alegria; la majoria, almenys, amb resignació, paciència i fortalesa. L’Esperit Sant, com a bona llevadora, sabrà donar-nos a cadascú el tracte necessari per ajudar-nos a morir bé, o millor dit, a néixer bé per a la vida eterna”.

   Que així sigui !                                                                                                                                                    

                                                                                                                    Mn. Joan Làzaro i Padrós

MISSIONS:DOMUND “FE + CARITAT = MISSIÓ”

   “Fe + Caritat = Missió” és el lema que encapçala la Jornada Mundial de les Missions- Domund d’enguany que celebrem aquest diumenge, extret del missatge que el Papa Francesc ens adreça en motiu d’aquesta Jornada.                             Apunt de clausurar l’Any de la Fe, el Papa ens recorda que “la fe és un do preciós, que obre la nostra ment per tal que el puguem   conèixer i estimar”...”però la fe necessita ser acollida, és a dir, necessita la nostra resposta personal, el coratge de posar la nostra confiança en Déu, de viure  el seu amor, agraïts per la seva misericòrdia infinita”...”tothom hauria de poder experimentar l’alegria de ser estimats per Déu, el goig de la salvació. I és un do que no es pot conservar per a un mateix, sinó que ha de ser compartit”.  Per això ens diu que “la força de la nostra fe, a  nivell personal i comunitari també es mesura per la capacitat de comunicar-la als altres, de difondre-la, de viure-la en la caritat, de donar testimoni a les persones que trobem i que comparteixen amb nosaltres el camí de la vida”.  Així,“l’Any de a Fe, a cinquanta anys de distància de l’inici del Concili Vaticà II, és un estímul perquè tota l’Església rebi una consciència renovada de la seva presència en el món contemporani, de la seva missió entre els pobles i les nacions”.  Insisteix en que l’Església “no és una organització assistencial, una empresa una ONG, sinó que és una comunitat de persones, animades per l’acció de l’Esperit Sant, que han viscut i viuen la meravella de l’encontre amb Jesucrist i volen compartir aquesta experiència d’alegria profunda, compartir el missatge de salvació que el  Senyor ens ha donat. És l’Esperit Sant qui guia l’Església en aquest    camí”.       El Papa ens anima a tots a ser portadors de la bona notícia de Crist, i agraeix la disponibilitat dels missioners i missioneres, preveres, religiosos i religioses, i dels fidels laics, que, acollint la crida del Senyor, ho deixen tot per servir l’Evangeli en terres i cultures diferents de les seves. Sentim-nos també convidats a pregar per ells i a cooperar-hi  amb allò que puguem.

                                                                                               

                                                                                                          Mn. Joan Làzaro i Padrós

EL VALOR DE LA GRATITUD

         Al fil de l’Evangeli d’aquest diumenge, en que es posa de    manifest el valor de la gratitud d’un dels deu leprosos que van ser curats per Jesús, el samarità, l’estranger;  l'únic que tornà  enrere per agrair-li que l’hagués curat; us vull compartir una  reflexió que sobre aquest valor va escriure en Francesc         Torralba, en un llibre molt recomanable titulat “Cent valors per viure. La persona i la seva acció en el món”.  Ens diu que la gratitud és el més agradable de tots els valors. I afegeix:

“*És un do, una compartició, un amor i una alegria que va acompanyada per la idea de la seva causa.

*Ser agraït amb la persona que m’ha regalat part del seu temps i s’ha mostrat disponible a ajudar-me no tan sols és un valor, sinó una exigència moral.

*En la gratitud hi ha pressuposat, d’entrada, el valor de la humilitat. Per poder reconèixer el favor que ens han fet altres, cal admetre que sense ells no hauríem estat capaços de fer el que ens proposàvem.

*La gratitud és l’alegria de la memòria, és l’alegria basada en el record d’allò viscut i d’allò passat.

*La gratitud no és complaença, tampoc no és corrupció.

*Agrair és una acte creatiu, crea una relació de benvolença. El que pròpiament s’agraeix no és el do rebut, sinó l’amor dispensat. La gratitud pressuposa l’existència d' algú que ens ha donat el que tenim i el que som.

*La gratitud sempre s’orienta a  persones, ja que són els únics éssers que poden actuar d’una manera lliure i desinteressada. La gratitud ens uneix, sigui quina sigui la nostra condició. Ens humanitza.

*.Hauríem d’acostumar-nos a donar gràcies. Gràcies pel fet de ser,...

    Així doncs, no ens cansem mai de donar gràcies a Déu pel seu amor incondicional que ens mostra a través del seu Fill    Jesucrist i del  seu  Esperit Sant, que celebrem en l’Eucaristia, la més gran acció de gràcies. Agraïm-li el do de la fe que ens il·lumina el camí, i el testimoni de tants germans/nes nostres       d’arreu del món, com el dels  màrtirs que aquest diumenge     seran beatificats a Tarragona.      

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                Mn. Joan Làzaro i Padrós

CAMINAR DES DE CRIST

La setmana passada, des del divendres 27 al diumenge 29 de setembre va celebrar-se a Roma el Congrés Internacional sobre la Catequesi en que hi van participar catequistes d’arreu del món, també del nostre arxiprestat. El Papa Francesc els va    parlar d’una manera clara i directa, com acostuma a fer-ho.    Entre altres coses, els va dir:                                                                               *La catequesis es un pilar maestro para la educación de la fe, y   hacen falta buenos catequistas. Gracias  por este servicio a la Iglesia y en la Iglesia. Aunque a veces pueda ser difícil, se trabaje mucho, con mucho   empeño, y no se vean los resultados deseados, educar en la fe es hermoso.    *Ser catequista significa dar testimonio de la fe; ser coherente en la propia vida. Y esto no és fàcil. ¡No es facil! Ayudamos, guiamos al encuentro con Jesús con las palabras y con la vida, con el testimonio... Y “ser”  catequistas requiere amor, amor cada vez más intenso a Cristo, amor a su pueblo santo. Y este amor no se compra en las tiendas, no se compra tampoco aquí en Roma. ¡Este amor viene de Cristo! ¡Es un regalo de Cristo!                 *Caminar desde Cristo significa: 1º)tener familiaridad con Él...estar en la presencia del Señor...Dejarse mirar por Él...; 2º) imitarlo en el salir de si e ir al encuentro del otro...Cuanto más te unes a Jesús y Él se convierte en el centro de tu vida, tanto más te hace Él salir de ti mismo, te descentra y te abre a los demás... Y esta es la tarea del catequista: salir continuamente de sí por amor, para dar testimonio de Jesús y hablar de Jesús, predicar a Jesús. El corazón del catequista vive siempre este movimiento de “sístole y diàstole”: unión con Jesús  y encuentro con el otro; 3º)no tener miedo de ir con Él a las periferias...Si un cristiano sale a la calle, a las periferias, puede sucederle lo que a cualquiera que va por la calle: un percance...prefiero mil veces una Iglesia accidentada, y no una Iglesia enferma. Una Iglesia, un catequista que se atreve a correr el riesgo de salir, y no un catequista que estudie, sepa todo, pero que se quede encerrado siempre: éste está enfermo...”                                            Ens unim al Papa en l’agraïment sincer envers totes les persones que són catequistes i que aquests dies reprendran el camí  des de Crist, donant el millor pels nostres infants.                                                                                                                                                                                                                                                                          

                                                                                                                                                               Mn. Joan Làzaro i Padrós