“TRAVESSAR EL LLINDAR DE LA FE”

   En aquests dies Sants en que farem memòria de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, fonament de la nostra fe, us comparteixo unes paraules de la Carta pastoral del Cardenal Bergoglio de la diòcesi de Buenos Aires, avui papa Francesc, a  l'inici de l'Any de la Fe, que ens poden ajudar a “travessar-ne el llindar”:

  “Travessar el llindar de la fe suposa no tenir vergonya de tenir un cor de nen que creu en els impossibles i per tant pot viure en l'esperança:   l'única capaç de donar sentit i transformar la història...

   Travessar el llindar de la fe ens porta a implorar per cada un "dels mateixos sentiments de Crist Jesús" experimentant així una manera   nova de pensar, de comunicar, de mirar-nos, de respectar-nos, d'estar en família, de plantejar-nos el futur, de viure l'amor i la vocació.

  Travessar el llindar de la fe és actuar, confiant en la força de l'Esperit Sant present en l'Església i que també es manifesta en els signes dels temps; és acompanyar el moviment constant de la vida i de la història sense caure en el derrotisme paralitzant de pensar que qualsevol temps passat va ser millor; és la urgència per pensar de nou, d'aportar de nou, de crear de nou, pastant la vida amb "el nou llevat de la justícia i la santedat".

   Travessar el llindar de la fe comporta la conversió continuada de les nostres actituds, de les maneres amb que vivim...segons la nova manera que imprimeix Jesucrist a allò que és toca per la seva mà i el seu evangeli de vida...

   Travessar el llindar de la fe ens porta a perdonar i a saber arrencar un somriure; és acostar-se a tot aquell que viu a la perifèria existencial i cridar-lo pel seu nom; és cuidar les fragilitats dels més febles i sostenir els genolls vacil·lants amb la certesa que el que fem pel més petit dels nostres germans ho estem fent al Senyor...   

  Travessar el llindar de la fe és, en definitiva, acceptar la novetat de la vida del Ressuscitat en la nostra pobra carn per fer-ne signe de la vida    nova.”  Que així sigui!                           

                                                                                                  Mn. Joan Làzaro i Padrós

SIAU BENVINGUT, PAPA FRANCESC!

  Aquest dimecres, dia 13 de març sortia elegit el nou Papa, Mons. Jorge Mario Bergoglio, fins ara Cardenal Arquebisbe de Buenos Aires, Argentina. En la seva persona conflueixen dues novetats importants, que és sudamericà i jesuïta. I una altra    dada significativa és el nom que ha triat com a pontífex:  Francesc. 

   En l’audiència que aquest dissabte al matí oferia als mitjans de comunicació,  explicava distesament perquè havia escollit aquest nom i compartia una de les preocupacions   fonamentals amb que comença el seu pontificat:  “En l'elecció, tenia al meu costat, l'Arquebisbe emèrit de São Paulo i també prefecte emèrit de la Congregació per al Clergat, el cardenal Claudio Hummes: un gran amic, un gran amic! Quan vaig ser elegit, ell em va abraçar, em va besar i em va dir: ". No       t'oblidis dels pobres" I aquestes paraules són aquí al meu cap: els pobres, els pobres. Després, immediatament, en relació amb els pobres vaig pensar en Francesc d'Assís. Llavors vaig pensar en la guerra. I Francesc és un home de pau. I així va néixer el nom en el meu  cor: Francesc d'Assís. És per a mi l'home de la pobresa,   l'home de pau, un home que estima la natura i la creació. I en aquest temps la nostra    relació amb la creació no és massa bona, oi? L'home que viu  l'esperit de la pau, l’esperit de la pobresa... Oh, com m'agradaria una Església dels  pobres i per als pobres!...”  

   El Papa Francesc tot just comença el seu camí i hem de      pregar perquè, guiat per l’Esperit, condueixi la barca de l’Església seguint les petjades de Jesucrist. Són molts els reptes que té al davant i necessitarà, com ja ha manifestat repetidament, la nostra pregària per a que no li manquin les forces per tirar endavant. Sigui com sigui, les seves paraules, clares i encoratjadores, el seu tarannà senzill i cordial, la seva fidelitat a Crist i a l’Evangeli i la seva preocupació pels pobres “arriben”.

                                                                                                                                                                  Mn. Joan Làzaro i Padrós

“SÉ DE QUI M’HE FIAT “

   Diumenge vinent, celebrarem el “Dia del Seminari”, dins l’Any de la Fe,  amb aquest lema, tret de les  paraules escrites el 24 de març de 1949, per  qui era aleshores bisbe de Solsona,  Mons. Vicente         Enrique y Tarancón,  en la seva carta pastoral “L’alegria Sacerdotal” , amb la que s’adreçava especialment als preveres.                                                                                   Centrant-nos en la part final d’aquest lema “m’he fiat” ,  el Concili Vatìcà II, a la constitució Lumen Gentium  quan parla de la identitat del    prevere, a la qual remet el pronom “me” o “jo”,  diu que “el sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci  ministerial o jeràrquic, encara que siguin diferents per essència i no sols per grau, això no obstant s’ordenen l’un a l’altre, car un i altre participen, cada un a la seva manera de l´’únic sacerdoci de  Jesucrist”.      El mateix Concili, en el Decret sobre el Ministeri i la vida dels preveres, afegeix: “els preveres, per l’ordenació sagrada i per la missió rebuda dels Bisbes, són promoguts a servir Crist Mestre, Sacerdot i Rei, participen en el seu  ministeri  per al qual l’Església aquí a la terra és incessantment edificada com a poble de Déu, cos de Crist i temple de l’Esperi Sant”.          

   Pel que fa a l’expressió “he fiat”,   podríem dir que és com si el prevere li firmés al Senyor un xec en blanc o li donés d’ allò seu a   l’espera que ell li ho retorni, “el cent per ú i la vida eterna, amb              persecucions” (Mc 10,30). Mitjançant la caritat pastoral “els preveres arribaran  a la unitat de llur vida associant.-se a Crist en el reconeixement de la    voluntat del Pare i en la donació d’ell mateix pel ramat a ell encomanat. Així , personificant el Bon Pastor, en el mateix exercici de la caritat pastoral trobaran el vincle de la perfecció pròpia del sacerdot que porta a la unitat tant de llur vida com llur activitat”. Aquesta caritat flueix sobre tot en l’eucaristia i       s’alimentamde l’oració. El fruit serà l’alegria apostòlica, que              testimoniada amb goig pasqual esdevindrà font  de vocacions al      sacerdoci.            

   El Seminari és l’espai on la llavor de la vocació va madurant i d’on surten els futurs preveres amb la missió de donar la seva vida en favor dels germans seguint les petjades de Jesús, el Bon Pastor. Per això se’ns convida a tots a col·laborar en el sosteniment d’aquesta   institució, i sobretot a pregar, amb fe, al Pare, “perquè sorgeixin entre els cristians nombroses i santes vocacions al sacerdoci, que mantinguin  viva la fe i conservin l’estimada memòria del  vostre Fill Jesús a través de la predicació de la seva    Paraula i l’administració dels sagraments, amb els quals renoveu contínuament els vostres fidels”(Benet XVI). Que així sigui!

                                                                                                                                            

                                                                                                                                              Mn. Joan Làzaro i Padrós

“Programa Quaresmal”

     Què podem fer perquè la Quaresma “no passi de llarg” i arribem ben preparats a la Pasqua? Doncs, segurament ens anirà bé fer-nos un “programa quaresmal”, amb alguns punt concrets que ens ajudin a créixer en la fidelitat a l’Evangeli i  apropar-nos més a Jesucrist. L’objectiu és que arribem a la conversió del cor: reconèixer la nostra debilitat, assumir davant Déu el propi pecat, el desig de desarrelar-lo  i posar-nos a les mans del Pare; viure la festa del perdó, que permet anar assolint una vida nova; desitjar i fer possible la salvació, la veritat i el bé; estar més a prop de Déu Pare i poder-li dir: “què vols de mi?; i més a prop dels    altres i preguntar-me: “què  puc fer pels meus germans?”.

    Déu mateix, per boca del profeta Isaïes, ens n'ofereix un (Is 58, 2-7): “Per què no ens mires quan dejunem?Per què no fas cas de les nostres súpliques?" Doncs jo us responc: Els dies de dejuni, mireu pel vostre interès i us mostreu encara més exigents amb els qui treballen per vosaltres.  Passeu el dejuni entre plets i baralles, repartint amb malícia cops de puny. Dejunant d'aquesta manera, el vostre clam no pot arribar al cel. ¿Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia,abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? ¿D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor.

   El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota            mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus”.  

   Preguem-ho i posem fil a l’agulla!                                                                                                                                                 

                                                                                                                     Mn. Joan Làzaro i Padrós