EL PAPA FRANCESC :SUCCESSOR DE PERE

   Aquest dissabte dia 29 de juny, hem celebrat la solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, Apòstols, màrtirs, columnes de l’Església. Ambdós ens donen testimoni de l’amor de Déu que han experimentat en les seves vides i de com la força de l’Esperit Sant ha fet en ells i a través d’ells meravelles, com ho va fer amb Maria la mare de Déu, i com ho fa, si li deixem, amb tots       nosaltres. I l’Esperit Sant és qui ens convoca i ens reuneix com Església i és el que ha propiciat l’elecció del  Papa Francesc,    successor de Pere, de qui hem anat escoltant paraules, avalades pel seu testimoni, que arriben al cor de moltes persones, com les que ara us transcric, que ens poden ajudar en la pregària i l’acció:                                                                   “*L’Església no és una ONG pietosa: Podem edificar moltes coses, però si no confessem Jesucrist, ens convertirem en una ONG humanitària, però no en Església, Esposa del Senyor: L’Església no és una organització nascuda d’un acord entre persones, sinó obra de Déu.                    *Una Església pobre pels pobres: Sant Francesc d’Assís és l’home que ens dóna l’esperit de pau, l’home pobre (...) Ah, com voldria una      església pobre i pels pobres! La pobresa s’aprèn amb els humils, els malalts i amb tots aquells que estan en les perifèries existencials de la vida. La  pobresa teòrica no serveix. La pobresa s’aprèn tocant la carn de Crist pobre entre els humils, els pobres, els malalts, els nens.                                                                                *Pastors amb olor a ovella: Hi ha capellans tristos, i convertits en col·leccionistes d’antiguitats i de novetats, en comptes de ser pastors amb olor d’ovella, en comptes de ser pastors enmig del ramat i pescadors d’homes; això us demano: sigueu pastors amb olor d’ovella.        *Pecadors sí, corruptes no: El problema no és ser pecadors, sinó no penedir-se del pecat, no tenir vergonya del que hem fet. Malgrat que Pere era pecador, Jesús mantingué la seva promesa d’edificar sobre ell la seva Església, Pere era pecador, no corrupte. Pecadors, sí, tots: corruptes, no.       *Que els cristians treballin en política: Els cristians no podem rentar-nos les mans, hem de posar-nos en política, perquè la política és una de les formes més altes de caritat atès que busca el bé comú. Els cristians han de treballar en política. La política és bruta, es diu. Però, per què? Serà perquè les cristians no s’hi han posat amb esperit evangèlic?”.                 

                                                                                                                                              Mn. Joan Làzaro i Padrós

“ACOLLIR L’INESPERAT”

      Fa uns dies va arribar a les meves mans un fulletó,   editat per la Delegació de la Pastoral de la Salut en   motiu de l’Any de la Fe, amb la voluntat de donar a   conèixer el testimoni de la Rita Mondéjar Rodríguez, voluntària de la Pastoral de la Salut d’una parròquia de Sabadell, que va  morir l’any 2007, a l’edat de 59 anys, després de patir una greu i llarga malaltia. M’ha semblat que aquest diumenge, en que celebrem el dia del malalt, ens faria bé compartir el seu testimoni de fe, amb un dels seus darrers escrits, titulat “Acollir l’inesperat”: “Pare, Déu de la vida. La vida que m’has donat, la vida tan formosa, la vida que he viscut i que estic vivint, que tu em fas tan amena, perquè contínuament me la canvies, Pare. Encara no m’he acostumat a una manera de viure, quan surt quelcom d’imprevist: un problema, una alegria, una alguna cosa física, com ara. Altra vegada canviar de vida? Una altra acceptació, una altra esperança, una altra il·lusió, altres llàgrimes! Però aquesta és la meva vida. No. La vida que Tu vols que jo visqui. Avui he trobat aquella oració del P. Carles de Foucald: <<Senyor, fes de mi el que vulguis. Pare, em poso a les teves mans. Fes de mi el que vulguis. Sigui el que sigui te’n dono gràcies. Estic disposat a tot. Ho accepto tot, perquè la teva voluntat es compleixi en mi i en totes les criatures. No desitjo res més, Pare. Et confio la meva ànima. Te la dono amb tot l’amor de que sóc capaç, perquè t’estimo i necessito donar-me, posar-me en les teves mans sense mesura, amb una infinita confiança, perquè Tu ets el meu Pare>>.                                 En llegir-la novament, avui té per a mi un altre sentit, perquè abans la resava amb alegria i de cor, però avui hi poso un interrogant:      Senyor, estic disposada a tot, ho accepto tot? No ho sé, perquè en  moltes ocasions em sento dèbil, espantada pel sofriment. Sé que tu ets el meu Pare. M’ho diu tot el meu ésser i tinc posada en Tu tota la meva esperança i la meva confiança...”.  

                                                                              Mn. Joan Làzaro i Padrós