L’origen del servei diaconal el trobem en les primeres comunitats cristianes, en temps dels apòstols, quan aquests, desbordats per l’augment de deixebles, no donaven l’abast :“Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren. No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les baúles. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de l'Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula. La proposta va agradar a tota l'assemblea, i elegiren Esteve, home ple de fe i de l'Esperit Sant, Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els van presentar als apòstols, i aquests,després de pregar, els imposaren les mans.”(Fets 6,2-6). Vint segles més tard, el papa Pau VI, en un document titulat “Ad pascendum”, definia el diaca com “l’animador del servei”, és a dir, de la “diaconia” de l’Església en les comunitats cristianes locals, signe i sagrament del mateix Senyor Jesucrist, “que no vingué per a ser servit sinó per a servir”. Efectivament, el diaca està cridat a servir en l’àmbit de la celebració litúrgica, administrant els sagraments del baptisme i del matrimoni, oficiant funerals i enterraments; en l’àmbit de la Paraula, proclamant-la i predicant-la; i en l’àmbit de la caritat, servint amorosament als més necessitats. Benvolgut Xavier, a tot això et crida el Senyor en aquest nou pas. I et dóna la força del seu Esperit Sant, per fer-ho. En l’ordenació, el Bisbe et dirà: “Rep l’evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger; i creu el que llegeixis, ensenya el que creus, practica el que ensenyis”. Amb Ell segur que ho faràs.
Que Déu et beneeixi!
Mn. Joan Làzaro i Padrós
