BENVINGUDA AL NOU BISBE AUXILIAR DE TERRASSA: MONS. SALVADOR CRISTAU

Aquest dissabte, dia 26 de juny, ha estat ordenat Bisbe Auxiliar de Terrassa, Mons. Salvador Cristau i Coll. No és cap desconegut per a la Diòcesi, atès que fins la data i des del seu naixement, n’ha assumit diversos serveis, com ara el de rector de la Catedral Basílica del Sant Esperit, el de vicari general del Bisbat i darrerament el de rector del Seminari Diocesà de Terrassa... El bisbe auxiliar és un prevere que rep el sagrament de l’orde en el grau de l’”episcopat”, amb la missió d’ajudar, “auxiliar”, el Bisbe Titular d’una diòcesi existent, en aquest cas Terrassa, al mateix temps que la Santa Seu li atorga una diòcesi extinta, com ara Aliezira, (Algesires)per la que ha estat anomenat Mons. Cristau. Les raons per les quals el Papa Benet XVI ha nomenat un Bisbe Auxiliar per la nostra diòcesi són fonamentalment tres: pel mateix bé de la diòcesi en superar de llarg el milió d’habitants, per a ajudar a que el Bisbe titular, Mons. Josep Àngel Saiz Meneses pugui fer degudament la visita Pastoral a les diferents parròquies i arxiprestats, i per a atendre de més a prop els preveres, especialment els més joves. És, per tant, un moment històric per la nostra jove diòcesi de Terrassa. Des d’aquí felicitem al nou Bisbe i l’encomanem al Senyor, perquè esdevingui un bon pastor, a imatge i semblança de Jesús, el nostre Bon Pastor. Que fent realitat el significat més pregó del mot “episcopat”, com a “servei” i no “honot”, sigui més sol•lícit a servir que no pas a presidir, perquè, segons el precepte del Senyor, “el qui és més gran, s’ha de fer el més petit, i el qui va al davant, com el qui serveix”. 

Mn. Joan Làzaro i Padrós

ESTEM DISPOSATS A PRENDRE LA CREU

De vegades em pregunto si ens queda prou clara aquesta part de la invitació que ens fa Jesús a seguir-lo. Ell no ens vol vendre la moto, no vol maquillar ni presentar d’una manera enganyosa la seva missió. Déu, totpoderós, creador del cel i de la terra, s’ha abaixat per a compartir-ho tot amb nosaltres. Jesús ens dóna a conèixer fins a quin punt ens estima. La seva missió arriba al punt culminant quan, negat i menyspreat, entoma literalment la seva creu, i clavat damunt d’ella, dóna la seva vida, prenent sobre seu el nostre pecat. Allà expira i confia el seu darrer alè al Pare, que el ressuscita el tercer dia, obrint-nos el pas cap a la vida eterna. Tot s’acompleix. Des d’aleshores, la creu pren un sentit nou. D’instrument de martiri, passa a ser per a nosaltres font de redempció, perquè a través d’ella som salvats. Jesús ens diu que si volem seguir-lo, ser cristians de fets i no només de paraula, ens cal, d’una banda, descentrar-nos, per posar-lo a Ell com a centre, la seva manera de ser i de fer, i això comporta, entre d’altres coses, estimar i perdonar “setanta vegades set”, això és, “sempre”. De l’altra, ens demana que prenguem cada dia la nostra creu, i per tant, que no defugim les dificultats ni les responsabilitats, que les entomem amb fe i esperança, compartint la bona nova de l’Evangeli, treballant per la pau i la justícia veritables; encara que anem contracorrent i que, com Jesús, siguem escarnits i maltractats. No tinguem por, doncs, i ben units a Crist, amb la pregària, amb els sagraments, sentint-nos poble de Déu, Església, prenguem la nostra creu i treballem colze a colze amb els germans, per a fer un món millor. 

Mn. Joan Làzaro i Padrós