dissabte, 6 de novembre del 2010

SIGUEU BENVINGUT!

Sigueu benvingut, Papa Benet! Ha arribat el gran dia de la dedicació del Temple de la Sagrada Família de Barcelona, l’obra més emblemàtica del genial Gaudí, “l’arquitecte de Déu”. Us ho agraïm i estem segurs que més enllà del rebombori mediàtic i de les crítiques poc fonamentades que ha generat la vostra visita, tots en rebrem bons fruits. La Sagrada Família ha esdevingut altar, casa i testimoni, no només per a la ciutat de Barcelona, sinó per a milers de persones d’arreu del món que diàriament la visiten. Gaudí, segurament no es podia imaginar del tot la significació i la ressonància creient que acabaria tenint la seva obra. Ens heu dit que “quan la fe especialment celebrada en la litúrgia, es troba amb l’art, es crea una sintonia profunda, perquè ambdós poden i volen parlar de Déu, tot fent visible l’Invisible”. Efectivament, tal i com se’ns diu en el material preparatori de la vostra vinguda a Barcelona, “la fe cristiana planteja una transformació en el concepte del temple de pedra, antic lloc sagrat del sacrifici. El nou temple és Jesucrist, que és l’amor de Déu vessat sobre els éssers humans. Ell, amb la seva vida, és el temple nou i vivent. Nosaltres estem "edificats sobre el fonament dels apòstols i els profetes, i el mateix Crist n’és la pedra angular" (Ef 2,20). Per això, el temple cristià és per a la celebració litúrgica, per a la qual es converteix en un espai de pau i reconciliació on, a través de l’Eucaristia, Déu abraça en Crist el món per mitjà de l’Església reunida”. Donem-ne gràcies a Déu, i fem nostra la pregària per preparar la vostra visita apostòlica, demanant-li al Senyor, que amb Vós “assaborim la novetat constant de l’Evangeli, estimem la santa Mare Església, casal de comunió., de misericòrdia i de perdó; reconeguem la veu de Crist, més enllà de qualsevol altra veu, que només Ell té paraules de vida eterna. Ell, que viu i regna pels segles dels segles. Amén”.

Mn. Joan Làzaro i Padrós

dilluns, 1 de novembre del 2010

CRIDATS A ACOLLIR COM JESÚS !

L’acolliment és un aspecte de la pastoral en el qual, tot i la seva importància, no acabem d’ensortir-nos-en. El Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes (CEP), ha treballat abastament aquest tema i ha editat una “Guia de bones pràctiques”, que anirem comentant. Avui ens aturarem en la “visió evangèlica de l’acolliment”: Partint de la cita de Lluc 15,2: “Murmuraven i deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”, el document subratlla que acollir és:

*Rebre, algú que es presenta, i especialment admetre’l en la nostra companyia. És l’hospitalitat que Jesús practicava i ens deixà com a manament: qui us acull m’acull!. Jesús acull tothom perquè el Déu de Jesús és Pare de tots, especialment d’aquells “que no tenen pare”.

*Atendre una demanda, una opinió, una doctrina un consell. Pels cristians, es tracta d’acollir Jesús, la seva Paraula, en el cor, com ho feren les primeres comunitats. Està estretament lligat amb el servei tan destacat en l’evangeli: el rentament de peus (Jn 13). Acollint, esdevenim veritablement cristians, perquè ens porta a estimar l’altre tal com és, i fem com féu Jesús.

Tota la comunitat cristiana en totes les seves actuacions ha d’ésser acollidora. El model a seguir el trobem a Emaús: caminar d’esquena a Jerusalem (lloc de poder), anant a cercar a la gent allà on és, ajudant a formular bé les preguntes, cercant les respostes en la Paraula de l’Evangeli, donant claus per a entendre i participar en la celebració, i avançar vers la recerca d’una fe adulta i per això saber desaparèixer quan calgui.

Mn. Joan Làzaro i Padrós