PER UNA CULTURA DE LA MISERICORDIA

   "Misericòrdia" és una paraula llatina que significa tenir el cor (cors) amb els pobres (miseri), i  també tenir un cor compassiu. En aquesta  tessitura, entre les grans religions, hi ha una regla d'or comú que afirma  "que un no ha de fer als altres res que no vulgui que els altres li facin a ell" i formulada de forma positiva seria: "s'ha de fer als altres allò que un, en la mateixa situació, esperaria i desitjaria que els altres li fessin". Certament, per la fe cristiana,  la misericòrdia és un dels atributs de Déu, que és amor i que s'encarna en Jesucrist, el qual  la inclourà en el sermó de la muntanya com una de les benaurances: "Feliços els compassius, Déu se'n compadirà" (Mt 5,7). La misericòrdia i la compassió són virtuts humanes universals que permeten encetar un diàleg entre les persones d'igual o diferent cultura i creença per treballar conjuntament  a favor de l'entesa, la pau i la justícia social. Quan aquestes virtuts no  hi són, s'imposen  l'egoisme i la indiferència davant del proïsme, i les relacions personals es limiten a ser processos d'intercanvi merament econòmic. Francesc, el Papa de la tendresa i de la misericòrdia, en la seva exhortació titulada "La joia de l'evangeli", fent-se ressò de la doctrina social de l'Església, ens proposa gràficament el model del poliedre: "que reflecteix la confluència de totes les parcialitats que en ell conserven la seva originalitat. Tant l'acció pastoral com l'acció política procuren recollir en aquest políedre la part millor de cadascú. Hi entren els pobres amb la seva cultura, els seus projectes  i les seves pròpies potencialitats. Fins les persones que puguin ser qüestionades pels seus errors, tenen alguna cosa a aportar que no ha de perdre's. És la conjunció dels pobles, que, en l'ordre universal, conserven la seva pròpia peculiaritat; és la totalitat de les persones en una societat que busca el bé comú que veritablement incorpora tothom". 

   Amb aquest esperit, esforçant-nos dia a dia perquè ningú quedi al marge del camí, a la perifèria, a causa de la crisi, no només econòmica, demanem-li al nostre patró, Sant Cristòfor,  portador del Crist que és tot amor i misericòrdia, que puguem celebrar la Festa Major del nostre estimat Barri de Ca n'Anglada amb molt de goig i germanor;  que tothom s'hi senti convidat i incorporat.                Bona Festa  Major!!!

                                                                                                                             Mn. Joan Làzaro i  Padrós

L’ALEGRIA DE L’EVANGELI (V) Una impostergable renovació eclesial

   Aquest diumenge escau la Solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, columnes de l’Església, en la que se’ns convida  a pregar especialment pel Sant Pare, successor de Pere. El Papa Francesc en el número 32 de la seva  exhortació apostòlica, “Evangelii Gaudium”, reflexionant sobre el papat, ens diu:

“Com que sóc cridat a viure el que demano als altres, també haig de pensar en una conversió del papat. Em correspon, com a Bisbe de Roma, estar obert als suggeriments que s’orientin a un exercici del meu ministeri que el faci més fidel al sentit que Jesucrist volgué donar-li a les necessitats actuals de l’evangelització.  El papa Joan Pau II, ara sant, va demanar que l’ajudessin a trobar “una forma d’exercici del primat que, sense renunciar de cap manera a l’essencial de la seva missió, s’obri a una situació nova”. Hem avançat poc en aquest sentit. També el papat i les estructures centrals de l’Església universal necessiten escoltar la crida a una conversió pastoral. El Concili Vaticà II va expressar que, de manera anàloga a les antigues Esglésies patriarcals, les conferències episcopals poden “desenvolupar una obra múltiple i fecunda, a fi que l’afecte eclesial tingui una aplicació concreta”. Però aquest desig no es va realitzar plenament, en el sentit que encara no s’ha explicitat suficientment un estatut de les conferències episcopals que les concebi com a subjectes d’atribucions concretes, incloent-hi també una  autèntica autoritat doctrinal. Una excessiva centralització, més que ajudar, complica la vida de l’Església i la dinàmica missionera”.

   I en el número següent, afegeix: “La pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral  del “sempre s’ha fet així”.Invito a tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats. Una postulació dels fins sense una adequada recerca comunitària dels mitjans per a assolir-los està condemnada a convertir-se en mera  fantasia. Exhorto tothom a aplicar amb generositat i valentia les orientacions d’aquest document, sense prohibicions ni pors. L’important és no caminar sols, comptar sempre amb els germans i especialment amb el   guiatge dels bisbes, en un savi i realista discerniment pastoral”. Que així sigui!

                                                     

                                                                                                                                                                 Mn. Joan Làzaro i Padrós