VIURE LA QUARESMA. Un temps de gràcia.

En Josep Codina i Farrés, claretià, en el seu escrit titulat “VIURE LA QUARESMA. Un temps fort de creixement personal”, ens fa unes reflexions, de cara a assaborir aquest temps litúrgic com la millor preparació per a la PASQUA, la festa de les festes dels cristians. A continuació us en comparteixo unes quantes:

*La Quaresma és una oferta seriosa i eficaç que la Comunitat cristiana em fa cada any per revisar a fons la vivència de la meva fe i la manera de viure les meves relacions amb mi mateix, amb els altres, amb la creació i amb Déu.

*És un temps que em crida ser realista i autèntic per millorar la qualitat i la solidesa de la meva vida i, alhora, un temps per il·luminar novament el meu present i el meu futur amb la llum de la fe i de l’Evangeli.

*És un temps de conversió, de canvi personal i comunitari per anar a un quelcom millor...La conversió ens fa viure en un estat permanent de creixement humà. Ens ajuda a anar-nos alliberant de tot allò que ens podria deshumanitzar i deteriorar.... Convertir-me és acollir l’amor i l’esperança en els ulls i en el cor! És posar vida i amor allà on hi ha “mort” i “buidor”. Convertir-me és creure, d’una vegada i de debò, en mi mateix, en Déu, en els altres, en la riquesa de la vida i de l’amor!...

*És un temps de reconciliació. La reconciliació és la conseqüència lògica de presa de consciència de les meves actituds negatives envers Déu, envers els altres i envers jo mateix...Jesús, sempre realista, va posar a la nostra disposició una manera molt humana de fer visible aquesta reconciliació. Per això va demanar als seus deixebles que ens reconciliéssim mútuament amb les actituds acollidores d’un perdó autèntic. I va demanar sobretot als apòstols que, en nom seu, expressessin l’amor i el perdó de Déu a tothom, tal com ho feia ell...Per això, el Sagrament del Perdó és un element molt important del procés quaresmal.

*És un temps de resurrecció. Així com Jesús va viure la fidelitat quotidiana fins a donar la vida en una Creu i això el va portar a la plenitud de la vida en la resurrecció, també jo estic cridat a viure aquest procés... L’horitzó de la resurrecció de Jesús i de la plenitud de vida que m’és oferta és el que dóna sentit als esforços quaresmals.” Així doncs, esforcem-nos a viure plenament aquest temps de gràcia!

Mn. Joan Làzaro i Padrós

EL SACERDOT, REGAL DE DÉU PEL MÓN

Amb aquest títol s’encapçala la campanya del dia del seminari d’aquest any. En el full de diumenge passat us fèiem avinent la invitació que ens adreçaven des del Seminari de Terrassa, a pregar per les vocacions sacerdotals i a col·laborar en el sosteniment d’aquesta institució, considerada el cor de la diòcesi.

Aquesta setmana us comparteixo alguns fragments de la reflexió teològic-pastoral que s’ha fet en motiu d’aquesta diada.

“La postura de Jesús davant el “món”, de quina caritat pastoral participen els preveres, esclareix el sentit i la manera de la donació del sacerdot al món.

*Al prevere li correspon avui seguir convocant a tots els homes a descobrir la promesa de Déu i suscitar l’esperança de l’adveniment definitiu del Regne. Aquesta funció, que brolla del impuls apostòlic que anima la seva vocació presbiteral, requereix una sensibilitat evangèlica que dóna color tant a la seva presència en el món com la seva relació amb les realitats terrenes.

*El prevere pot ser avui un veritable “regal” de Déu pel món si s’atreveix a desvetllar la seva lògica, guiada per l’auto-afirmació i el poder... El prevere ha de tenir el coratge de posar de manifest les noves idolatries, no amb un fi reprovatori i incriminador, sinó amb un interès salvador que neix del convenciment que tot home ha estat cridat a tastar la salvació definitiva esdevinguda amb Crist. Només després d’aquest desemmascarament, el prevere haurà de proposar la lògica de Jesús, basada en el servei humil i en l’amor desinteressat, com a principi rector d’una existència veritablement humana.

*El prevere es “regal” de Déu pel món quan a través de la seva existència concreta, el seu estil de vida, els seus gestos i paraules, contribueix a desvetllar el rostre trinitari de Déu; quan el seu “món personal” fa olor de misericòrdia, hospitalitat, entrega.

*El prevere és, finalment, “regal” de Déu pel món quan resa per ell, quan fa memòria en la seva oració de la conflictivitat inherent en el món, de les víctimes de les guerres, de l’injust repartiment dels béns, dels desastres naturals... Les paraules de Jesús sostenen l’impuls apostòlic del prevere, conscient que aquest afany neix del cor de Crist...”. Donem-ne gràcies a Déu, tot reforçant la nostra pregària per a que hi hagi més respostes a la seva crida al sacerdoci ordenat, i col.laborem, bonament , amb la institució que els forma: el seminari.

Mn. Joan Làzaro i Padrós