LA DIVINA MISERICÒRDIA

   Aquest segon diumenge de Pasqua també s’anomena de la “divina misericòrdia”.  La llum de Jesús ressuscitat il·lumina el nostre camí i ens convida reflectir-la amb les nostres vides,    seguint les seves petjades que ens porten cap al Pare i ens ajuden a fer un tast, ara i aquí, del seu Regne d’amor, de pau, de justícia, de compassió i de misericòrdia.  El Cardenal Walter Kasper, en el seu llibre “La misericòrdia. Clau de l’Evangeli i de la vida cristiana”  fa una preciosa reflexió teològica sobre aquest concepte que ens porta a les preguntes fonamentals sobre Déu. La misericòrdia divina constitueix el nucli i la suma de la revelació bíblica de Déu. El Cardenal Kasper relaciona la seva reflexió amb les consideracions espirituals, pastorals i socials, introduint alguns interrogants al respecte. Us en comparteixo un  fragment:

   “L’evangeli de la misericòrdia divina en Jesucrist és el millor que se’ns pot dir i el millor que podem escoltar i, al mateix temps, el més bell que pot existir, perquè és capaç de transformar-nos a nosaltres i transformar el nostre món a través de la glòria de Déu en la seva graciosa misericòrdia. Aquesta misericòrdia, quant a do diví, és simultàniament tasca de tots els cristians. Hem de practicar la misericòrdia. Hem de viure-la i testimoniar-la de paraula i d’obra. Així, per mitjà d’un raig de la misericòrdia, el  nostre món , sovint obscur i fred, pot tornar-se una mica més lluminós, una mica més digne de ser viscut i estimat. La misericòrdia és reflex de la glòria de Déu en aquest món i quintaessencia del missatge de Jesucrist que ens ha sigut regalat i que nosaltres, per la nostra part, hem de regalar a altres [...] Aquest   missatge de la misericòrdia divina té conseqüències per a la vida de tot cristià, per a la praxi pastoral de l’Església i per a la contribució dels cristians que han de realitzar a la configuració d’un ordre social,   digne, just i misericordiós...”.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     Mn. Joan Làzaro i Padrós

RESURRECCIÓ

           El Lino Emilio Díez, també col·laborador del Centre de Pastoral Litúrgica (CPL), fa una preciosa reflexió sobre aquest esdeveniment nuclear de la nostra fe, que a continuació us   comparteixo:

         “És la nit amb les seves ombres gegantines la que, en els girs inesperats de les nostres hores, ve a adormir l’esperança. És una foscor densa i tenaç la que, sense adonar-nos-en, ve a ennuvolar com un vel el nostre cor. És el crepuscle de Déu que, com espasa esmolada, s’abat damunt d’una fe ja panteixant, entossudida a enfilar-se als seus petits Gòlgota. I nosaltres som aquí, cansats, esgotats, ferits, aïllats en aquests deserts nocturns en què les nostres mans s’atansen cap a una albada que triga a arribar. Qui no ha conegut la nit no coneix el dia... Qui no ha conegut el dubte no coneix la fe... ¡També vós, Jesús! També vós, el Fill de Déu, sobre el tronc de la creu, heu cridat: “Elí, Elí..., Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” Confessem-ho, la fe  en el vostre amor la tenim només de forma intermitent, i, massa sovint, en el calendari de la nostra vida, no anem més enllà del Divendres Sant.

El nostre deure com a creients és el de travessar els guals de la nit. Malgrat el pes dels jorns sense dia i sense llum, confiar la vida a l’instant en què l’esperança ve a moure la pedra que segella les tombes de les nostres vides. És l’amor que cerca estimar, i que sovint torna a caure en les velles petges que no menen enlloc...És la paraula que tracta de dir i de dir-te, i es descobreix tancada en els seus mutismes...Són els gestos tendres i fraterns, que voldrien obrir el cor de l’altre, a qui passa repetidament al nostre costat, i que desapareix, malgrat tot, en una mirada distant....Són els somnis, els projectes, les belles utopies, les infinites crides de l’Esperit que, per un moment, despleguen les veles per tornar-se a plegar poc després sota el pes dels costums, o quedant enredades entre els hàbits rutinaris...

En la nit de Pasqua, el buf potent de l’Esperit que recrea totes les coses, escombra les cendres de la nostra vida i revifa les brases de la nostra esperança. La Paraula torna a dir, la Llum a resplendir, l’Amor a guarir. I ell, el Senyor, és allí, viu. BONA PASQUA. DE TOT COR”. 

                                                                                                                                  Mn. Joan Làzaro i Padrós