LA LITÚRGIA ,FONT D’ESPERANÇA?

Doncs sí. Així ho afirma l’Antonio Bravo en un article publicat a la Missa Dominical del Centre de Pastoral Litúrgica. I en què es basa per a fer aquesta afirmació? En el fet que els creients hi celebrem les intervencions salvadores de Déu en la història per encaminar-nos vers el futur de forma activa i confiada. Celebrem també la benedicció divina, garantia d’un futur fecund per al nostre món. I recordem les promeses de Déu i el seu acompliment en la novetat..

I parlant especialment de l’Eucaristia, afirma que “la tensió escatològica de la litúrgia cristiana dóna un nou impuls al nostre caminar en la història, posa “una llavor de viva esperança en la dedicació quotidiana de cadascú a les seves pròpies tasques”. De manera que “el cristià és cridat a fer néixer un món nou, a posar bases sòlides de justícia i solidaritat, a suscitar la vertadera esperança en el cor dels vulnerables i exclosos de la societat globalitzada. Anunciar “la mort del Senyor fins que torni” (1Co 11,26), comporta per als qui participen en l’Eucaristia el compromís de transformar el món segons l’Evangeli, fan resplendir la tensió escatològica de la celebració eucarística i de tota la vida cristiana. “Jesús, Senyor, veniu” (Ap 22,20).

Així, “l'esperança que brolla de la litúrgia autèntica permet superar els sentiments de frustració i desengany com els de por i impotència. Déu no ha abandonat mai al món, i el condueix a la plenitud”. En aquest temps d’Advent, serà bo que també revisem com vivim les diferents celebracions litúrgiques, especialment l’Eucaristia, si efectivament deixem que enforteixin la nostra esperança, i l’encomanem, enfront al desencís, la resignació i la passivitat que a vegades sembla imposar-se al nostre voltant.

Mn. Joan Làzaro i Padrós

LA VOCACIÓ I LA RESPOSTA DE MARIA

Dijous vinent celebrarem la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria. L’àngel Gabriel no és enviat al Temple de Jerusalem, com per l’anunciació de Zacaries, que serà pare de Joan Baptista, sinó a Natzaret, un poblet insignificant de la “Galilea de les nacions”., on hi vivien jueus i grecs. Allà Maria rep la seva vocació. Tal i com era costum, Maria va ser “promesa” a l’edat de dotze o tretze anys amb Josep, que descendia del “llinatge de David”. Maria era “verge”, així ens ho recorda l’evangelista Lluc (Lc 1,27). L’àngel la saluda amb aquesta expressió “Alegra’t”, perquè Déu l’ha escollida sense que ella hagués merescut res abans. És objecte de la seva predilecció, i per això és plena de gràcia, fins i tot abans d’esdevenir mare: “El Senyor és amb tu”. Maria se sent torbada per les promeses i per aquesta salutació tant entranyable que l’àngel li adreça de part de Déu. Ella reflexiona i obté tot seguit una resposta. Serà mare del Messies, de Jesús, que vol dir, “Déu salva”. Però no concebrà el seu fill per la participació d’un pare terrenal, sinó per la participació de Déu, amb l’Esperit Sant. De la mateixa manera que planava sobre les aigües a l’inici de la creació, igualment ha de davallar damunt Maria en el començament de la redempció. El poder l’Altíssim “la cobrirà amb la seva ombra”. I com a signe de la intervenció creadora de Déu, l’àngel li anuncia que Elisabet, l’estèril, està encinta de Joan, perquè “a Déu res li és impossible”.

Però per a que les promeses divines de salvació s’acompleixin cal la resposta lliure de Maria. Ella, acollidora, obedient i disponible hi consent amb aquestes paraules: “sóc l’esclava del Senyor”, és a dir, com a serventa de Jahvé, i afegeix: “Que es faci en mi segons la teva paraula”. Maria, s’ha fiat del Senyor i esdevé el lloc de la presència de Déu. I nosaltres? Estem atents a la vocació que Déu ens adreça? Quina i com és la nostra resposta? Aprofitem aquest temps d’advent per pregar-ho i meditar-ho, i aprenguem de Maria a fiar-nos del Senyor en tot moment, i experimentarem com ella, que si el deixem, pot fer meravelles amb la nostra petitesa.

Mn. Joan Làzaro i Padrós