Som creadors d’alegria en el si de la família ?

  És la pregunta que se’ns trasllada en un dels materials que la   Delegació de la Família ha fet arribar a les parròquies en motiu de la Festa de La Sagrada Família: Jesús, María i Josep. Us convido a    meditar-ho al fil de les reflexions que s’hi contenen:

“1.La convivència mai no és fàcil, però en les famílies felices hi ha un desig sincer de viure l’Evangeli de Jesucrist, l’Evangeli de l’amor. I amb l’ajut de la gràcia de Déu i el seu esforç són capaços de viure l’aventura de l’amor i fer-ho    <>.

2.La família té la missió de ser, cada cop més, el que ha de ser: comunitat de vida i d’amor. L’amor és el motor de tota comunió i l’únic ambient   adequat perquè la família pugui viure, créixer i perfeccionar-se com a comunitat de persones. Perquè hi hagi comunitat d’amor cal  viure’l, perdonant les deficiències, els errors, les omissions i multiplicant els elogis i les lloances per les obres bones.

3.La societat de consum ens inculca la idea que, perquè la família sigui feliç i gaudeixi d’un sa humor, ha de posseir habitualment moltes coses. ...Aquell dolç ambient familiar tant somniat..., pot esdevenir una situació on és real          l’agressivitat, l’individualisme, on cadascun procura per ell.

4.Si creix l’egoisme en el si de la família, aquesta perd la seva missió: ser font de l’amor i, amb ell, de la felicitat i de l’alegria. Kierkegaard ens diu: ”La felicitat és aquella mansió meravellosa, on tothom desitja entrar. Cerquem d’obrir la porta fent força cap a dintre, empenyem cap a ella, per`com més volem obrir, la tanquem amb més força, perquè la porta de l’amor   s’obre cap enfora, "cap als altres". L’amor brolla des de dintre, des d’un cor pacificat, feliç i ple de bon humor”.                                              

5.Perquè en la família regni l’alegria, ha d’haver-hi amor, donació, perdó...    Totes les virtuts ajuden a crear un clima de pau i d’alegria, però hi ajuda molt més la gràcia de Déu. L’alegria pot coexistir amb els problemes i el sofriment. "He perdut l’ús dels peus, dels braços, de les mans, he arribat a ser gairebé cec i mut. Però no puc tenir en menor estima el que encara em queda, que és molt millor: sempre tinc l’alegria dels altres dons que Déu  m’ha donat, sobretot, la fe" (G.Papini)... Un somriure costa poc i produeix molt. Dura sols un instant i el seu record perdura eternament”.                                                         

   I se’ns pregunta: La nostra família sap relativitzar els fets,    vivint des de l’amor?; en quina o en quines coses posem la font de la nostra felicitat i bon humor?.  Feliç Any Nou!!!                                                                                    

                                                                                                                Mn. Joan Làzaro i Padrós

CONSTRUÏM ESPAIS D’ESPERANÇA

  A continuació us transcrivim el manifest que l’equip  SENCODE (SENSIBILITZACIÓ, COMUNICACIÓ I     DENUNCIA) de CÀRITAS ha redactat en motiu de la  Campanya de Nadal sota el lema: “CONSTRUINT ESPAIS  D’ESPERANÇA”:

     “Les persones som éssers que esperem, som essencialment projecte de futur. Viure sense esperança seria desintegrar-se com a persona, com estar mort en vida. El pensador grec Tales de Milet deia ja al segle VII a.C. Que <>. L’esperança és l'últim que es perd. L’Esperança és una actitud purament humana que ens fa desitjar intensament alguna cosa, tenint la confiança que la podrem aconseguir. Moltes són les coses que enfosqueixen l’esperança de multitud de persones en la nostra societat però també són moltes les persones i grups compromesos amb el bé del seu proïsme.                                                                             Càritas fa temps que està construint espais d’esperança per recuperar la vida i la dignitat de les persones, des de la senzillesa del dia a dia i sobre tot des de la fidelitat a Crist que es commou amb els més dèbils i petits.                                                                               En posem un exemple: La Sònia estava fent un curs per ser voluntària de Càritas. En   preguntar-li el primer dia perquè volia ser-ho, respongué amb el rostre somrient: <perquè no tenia ningú que s’ocupés de mi. Quan ja la vaig deixar i em vaig posar a treballar, vaig patir una forta discapacitat que em deixà enfonsada i sense feina. Sense ningú a qui recórrer, algú m’aconsellà  que em dirigís a Càritas. Em van acollir en un dels seus programes i em donaren molt d’afecte. Allò va durar uns anys, i finalment vaig poder tornar a ser jo mateixa i recuperar l’autonomia. Les persones de Càritas em van retornar l’alegria de viure. Gràcies a ells, avui puc mostrar aquest somriure, i vull regalar-lo i encomanar-lo com abans m’ho van fer a mi>>. Des de Càritas volem animar i proposar a tothom de fer possible que les nostres comunitats i grups siguin llocs d’acollida i fraternitat on puguem viure i conviure plegats. Un grup humà i una comunitat que sigui signe d’esperança”. Que així sigui!!!                                                                                                                                            

                                                                                                                          Mn. Joan Làzaro i Padrós